“La màxima del Mènec sempre va ser que s’havia de donar joc, formar equips, sumar en lloc de restar”

Entrevista a Eloi Miralles, autor de la Història dels Castellers de Vilafranca

Eloi Miralles no necessita presentació. Ni a Vilafranca ni en el món casteller. Amb 79 anys acaba de treure la primera part del tercer volum de l’obra que repassa la història dels Castellers de Vilafranca: Dels castells de vuit als de nou amb folre. Vint anys amb el Mènec (1974-1994), que es va presentar el cap de setmana passat. Miralles és l’autor d’aquesta autèntica enciclopèdia i propietari d’una memòria prodigiosa i una capacitat de treball i recerca infinites. Pàgines i pàgines de selecció acurada de cròniques, dades, dates i anècdotes, recollides del testimoni de qui les va protagonitzar en primera persona i d’altres viscudes per ell mateix des del 1970, quan es va incorporar a la colla. Una obra imprescindible per entendre com s’ha arribat fins aquí.


Què se li ha d’agrair al Mènec?
Ell ja havia sigut cap de colla als anys 60, però va arribar un moment que la colla va travessar una etapa d’incertesa quant al funcionament. Un dia del mes de novembre del 74, l’Oriol Rossell, el Josep Miret i jo vam anar a casa seva per demanar-li que tornés a agafar les regnes de la colla perquè si no, la cosa pintava malament. Ell va ser reaci al principi perquè sabia què li esperava.


Sort que va acceptar, doncs.
Al final va dir que sí, amb la condició que havíem de crear uns equips de treball, tal com des d’aleshores ha funcionat la colla. No va ser mai un cap de colla autoritari, ni actuava com a únic representant de la colla, sinó que amb la creació dels equips i un patronat, la cosa va funcionar d’una altra manera. I així durant 20 anys, fins a l’entrada del Melilla, quan la colla va pujar encara més. El moment àlgid del Mènec va arribar per Tots Sants del 1990, quan en una mateixa diada vam descarregar 3 i 4 de 9 amb folre.


20 anys que s’han hagut de repartir en dos volums.
20 anys que donen per molt i ens n’anàvem a 700 pàgines. Ho he repartit en dos volums perquè com més avances, més material trobes. Llavors, la primera part va del 1974 al 1986, perquè a partir del 87 és quan es comença a carregar els primers castells de 9.


20 anys i moltes fites, però com a cap de colla mai va guanyar cap Concurs.
És l’espina clavada que li va quedar. Nosaltres intentàvem obrir-nos camí entre les colles de Valls, que eren capdavanteres, a les quals després es van afegir els Minyons de Terrassa. En aquell moment no només pesaven les deficiències tècniques; era una època en què, tot i que els castells es preparaven a consciència, vam patir una ratxa en la qual a vegades la canalla era bona a l’assaig però a l’hora de la veritat deia que no. I això també passava en altres pisos. I malgrat que el Mènec sempre deia que no volia ser segon, que havíem de guanyar, a vegades quedàvem tercers i fins i tot quarts. Per sort, després s’ha redreçat la situació.


Amb el Mènec també es va viatjar molt.
Sí. La primera sortida va ser al Festival Internacional de París, que organitzava el diari comunista L’Humanité. Si això ho haguessin sabut les forces vives del moment, no hi hauríem pogut anar! Ja en l’etapa de la transició, vam anar a Ginebra, l’Alguer, Sardenya… i vam trobar el gust a viatjar. Vam fer moltes sortides pels Països Catalans, també a Roma, Berlín, Luxemburg. Més endavant, a Eslovènia, Venècia, Amsterdam, Brusseŀles…


Una altra fita sota el mandat de Carles Domènech va ser la compra de Cal Figarot.
La colla sempre havia viscut en precari i sort en vam tenir que el Coro ens deixava un parell d’estances al seu local de la plaça de la Verdura. Però ens faltava un local que cohesionés la colla, era una cosa que el Mènec sempre havia tingut entre cella i cella. Disposar d’un local com Cal Figarot ha sigut fonamental perquè la colla es faci gran i hagi arribat tan amunt. Això, i la incorporació de la dona, és clar.


Quina era l’opinió del Mènec sobre el paper de la dona als castells?
El Mènec ha tingut, com tothom, defectes, però també moltes qualitats, i una d’elles va ser la de donar joc, formar equips. La seva màxima sempre va ser que calia sumar més que restar. De manera que si una nena era bona pujant, mai s’hi va oposar, al contrari, va tenir clar des del primer moment que s’havia d’aprofitar, i més veient els exemples d’altres colles.

Parlem de l’elaboració de la seva obra. Com s’ha organitzat la feina a l’hora de recopilar tanta informació?
La meva metodologia ha sigut anar buscant tot el que he pogut a la premsa. També recopilant els records de la gent que va viure en primera persona, fotografies, a més de tot el que jo he viscut des del 1970, quan vaig entrar a formar part de la colla. He tirat molt de premsa escrita, dels cronistes que en aquella època escrivien sobre castells, agafant un retall d’aquí i d’allà, cròniques de Joan Gala o Jaume Casanova, al Correo Catalán; més endavant, les de Biel Senabre a la revista El Figarot, o al 3d8. Això em va ajudar a donar una mica de joc a més gent. Tot seguint una cronologia, per anys i per mesos i parlant també de les Fires, festa major, Sant Miquel, perquè les temporades cada cop són més llargues.


Es poden quantificar les hores invertides?
El primer volum va ser un part difícil perquè va durar 9 mesos. En aquella època ho feia a estones perdudes des de la farmàcia, quan hi havia una mica de calma mentre despatxava. En el segon volum va passar tres quarts del mateix. En aquest tercer volum vaig pensar que ja havia passat massa temps des que havia sortit el segon i com que va venir la pandèmia i ja no anava tant a la farmàcia, va ser el moment de fer el tercer volum.


Com és que entre la publicació del segon i el tercer volum han passat tants anys?
Ha sigut un punt de negligència per part meva. Ara me’n penedeixo de no haver plegat abans de la farmàcia, perquè si en lloc de plegar als 76 anys hagués plegat als 65, ja tindria més de la meitat de la feina que queda feta. Però si la salut m’acompanya, ho aconseguiré.


Quina feinada.
Ho he fet amb sacrifici, però entre cometes, perquè ho gaudeixo molt i m’ho passo molt bé.


Com s’estructurarà tot el que falta?
La segona part d’aquest tercer volum m’agradaria que sortís el 14 de setembre d’enguany. Per dues raons: primer perquè és l’aniversari de la colla i després perquè es compliran els 75 anys. El text ja està fet, només resta la compaginació i recopilar quatre detalls i algunes fotos que falten. I encara més, el següent volum serà per a l’època de Francesc Moreno, ‘Melilla’, i les seves 9 temporades com a cap de colla. D’aquest volum, el 90% ja el tinc fet. Si l’any que ve el podem presentar ja haurem arribat al 2008.


I a partir d’aquí?
Si tot va bé, com que després del Melilla tots els mandats de cap de colla i president han sigut de quatre anys, ja podré fer volums de 8 anys i així ja arribaríem pràcticament als nostres dies.


Quedem-nos a l’actualitat. Segueix molt de prop el dia a dia del món casteller. Com veu la colla a dia d’avui?
Cada vegada és més difícil trobar-li sostre a aquesta colla. El pilar de 6 de l’Arboç a final del 1994 ja va ser un punt d’inflexió perquè a partir d’aquí ja van venir les agulles dins dels castells; la innovació amb els folres i manilles va sortir bé el 1995; després van venir els pilars de 7 i de 8, castells de 9 amb l’agulla, 5d9 amb folre i el 3 de 10 amb folre i manilles, castells sense folre… Hem innovat molt. I quan ningú no s’ho esperava hem aconseguit dos sostres més, el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals i el recent 9 de 9 amb folre. Només ens queda un cromo, el 3 de 9 sense folre, que suposo que està previst, però costarà, costarà. Confio que no moriré sense veure’l.


Algun altre invent?
Si ja hem fet un castell amb puntals, per què no fer la torre de 10 amb folre, manilles i puntals? Caldrà inspeccionar a veure si és possible.


Al seu parer, ho és, de possible?
La tasca que es va fer amb el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals, a banda de la decisió del president i cap de colla, si no haguéssim tingut un ‘enginyer’ de categoria, com és el Joan Torrents, allò no hauria anat a parar enlloc o no hauria arribat fins on va arribar. Per això reivindico la seva figura, perquè ha estat clau en aquests dos èxits de la colla els darrers anys. Poder muntar aquelles estructures, gràcies als seus coneixements de les anatomies i les possibilitats de cadascú, per mi, és de barretada.


Fa anys que la colla és capdavantera i això genera admiració i enveges.
Quan vas al davant sempre és inevitable que es generin enveges. Crec que en algun moment hem sigut nosaltres mateixos els que ho hem propiciat però altres vegades no, i aleshores tothom s’apunta al carro i et critiquen a les xarxes socials o on sigui. Però, per exemple, que quan entra la canalla a la plaça de toros de Tarragona i només sentir el nom dels Castellers de Vilafranca ens rebin amb una xiulada enorme, això és pitjor que la supèrbia, això és mala educació.


Però vostè coneix molta gent de totes les colles i té bona relació amb tothom, oi?
Ho procuro. Quan vaig ser cronista a La Vanguardia tenia els meus detractors, sobretot, perquè en aquella època hi havia una gran rivalitat amb els Nens del Vendrell, quan eren colla capdavantera. Després vaig refer la relació. Vilafranca sempre havia tingut més afinitat amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls. En general tinc bona relació amb la majoria de colles que conec, perquè ara n’hi ha tantes… que ja no conec ningú.


Com voldria que el recordessin, els Castellers de Vilafranca?
Voldria que em recordessin com una persona que, tot i que per desgràcia no va ser capaç de parar bons castells, ha fet tot el possible perquè la colla sigui reconeguda arreu. Si no he fet feina des del punt de vista tècnic, almenys ho he fet des del punt de vista documental. És un plaer poder escriure’n la història.

També et pot interessar

Comentaris