“El meu humor és molt humà, divertit i proper, sempre a través de moltes vivències personals”
Entrevistem l’actor Joan Pera que aquest dissabte actua al Teatre Casal de Vilafranca amb l’espectacle “Una estona amb Joan Pera”
Amb 73 anys, l’actor Joan Pera explica al 3d8 que encara se sent molt jove. Entre altres, aquest artista va ser guardonat l’any 2015 amb la Creu de Sant Jordi i el 2019 amb el Premi Gaudí d’Honor. Aquest dissabte, a les 20.30, porta el seu espectacle ‘Una estona amb Joan Pera’ al Teatre Casal de Vilafranca.
Què es trobarà l’espectador que vingui a veure el seu espectacle?
Encara que el títol digui “una estona”, cal dir que l’espectador hi estarà molta estona, amb Joan Pera. Molta per tot el que he viscut, per les meves anècdotes, per tot el que he fet riure, per totes les històries que tinc, que moltes d’elles les hauran tingut també la major part del públic. És un espectacle molt humà, molt divertit i molt proper. Sempre m’he considerat una persona molt senzilla i tot el que m’ha passat a mi acostuma a passar-li a tothom.
Aquest monòleg ja fa temps que l’interpreta por tot Catalunya?
Jo, més que monòleg, el considero un espectacle. Sempre dic que els meus espectacles són més que teatre espectacle: són vivències compartides amb la gent de tota la vida, la que em vol veure o la que m’ha descobert ja fa anys. Aquelles coses que et queden, et recorden, et fan somriure i fan que t’ho passis bé. És la vida una mica més feliç. Malgrat que faci temps que l’interpreto l’he anat variant molt amb el pas del temps perquè jo i l’espectador ens ho passem tant bé, és tan proper que m’encanta fer-lo.
Joan Pera se sent estimat pels catalans?
Molt. I això, que m’agrada molt, també li haig de dir que em fa una mica de por. Perquè moltes vegades he pensat “no valc pas tant, jo”. Sentir-me tan estimat, al cap i a la fi, és el meu gran valor.
Algunes vegades ha fet variacions del seu espectacle incorporant el seu fill Roger?
Al Roger li passa una mica el que em passa a mi. En el món teatral és molt estimat. També és cert que és un xicot amb molt de talent i molt generós i, de vegades, si m’ho demanen i ell té l’agenda lliure, s’afegeix a l’espectacle. Fer coses junts és molt agradable i no en tenim massa ocasions, tot i que ara hem fet una pel·lícula junts que estrenarem a principis del 2022. I moltes vegades, quan tots dos estem dalt de l’escenari, a banda que ens ho passem molt bé, sovint riu més ell que gairebé el públic.
L’any 2019 va rebre el Premi Gaudí d’Honor per l’Acadèmia del Cinema Català. Què va representar per a vostè aquell reconeixement?
Tot i la meva llarga trajectòria jo soc una persona que no he tingut massa premis, però també és veritat que he tingut molta estima del públic. Que a sobre els de la teva professió et facin un reconeixement sempre satisfà. No em sento gens important. Sempre explicaré que tota la meva generació hem estat uns grans amants del cinema i amb tots els doblatges que he fet, les pel·lícules que he fet que tampoc són tantes, he estat nominat a Fotogramas, tinc un premi a Seül i un a Mònaco, però que fossin els de casa per a mi va ser molt emocionant.
Quants doblatges ha fe,t a la seva carrera professional? Els té comptats?
Ara no sé si són 20.234 o 20.235 [riu]. No ho sé. Molts. Els que ens dediquem a això ens agrada tant…! Doblar el Woody Allen m’encanta. Ara, que el doblatge del N’hi ha que neixen estrellats em recorda molt l’Escurçó Negre, el Jack Lemmon, el Jerry Lewis, el Míster Bean. Amb el cinema és un aprenentatge constant i cada doblatge és una història diferent.
Què li agrada més? Actuar dalt de l’escenari o fer un doblatge?
Depèn. El que més m’agrada és fer la funció, trobar-me amb el meu públic i comunicar-m’hi. Això és el que més m’agrada. Per mi és fàcil. Quan surto a l’escenari i sento aquell feeling amb el públic, tot és rodó. En canvi, un doblatge d’una pel·lícula requereix molta tècnica. Ho has de fer igual i en el mateix temps. A mi em renyen molt sovint perquè de vegades improviso, i jo responc: “Deixa-m’ho fer com jo vulgui”. Li explicaré l’anècdota del dia que em vaig trobar cara a cara amb el Woody Allen: em va renyar perquè em va dir que jo hi posava més del que ell hi havia posat.
En els seus espectacles, una bona part del públic deu ser de la seva quinta.
Sempre ho he pensat, això, i sempre faig la broma d’adreçar-me a les àvies i avis que hi ha entre el públic. Però tinc molt de públic jove, de mitjana edat. Així i tot, sempre he dit que el Joan Pera és una garantia de diversió, i per això animo els joves a venir aquest dissabte al Teatre Casal de Vilafranca. Per altra banda, se’n faria creus, dels joves que pel carrer em reconeixen. El meu humor és molt humà i de moltes vivències.
