“Exposar a Vinseum és com un reconeixement i em permet tornar al meu punt de partida”
Entrevistem l’artista visual Eulàlia Valldosera arran de les dues instal·lacions que presenta fins al 7 de novembre a Vinseum
Eulàlia Valldosera (Vilafranca del Penedès, 1963) l’artista vilafranquina més internacional, exposa fins al 7 de novembre dues instaŀlacions –“Som un sol cos” i “El període”– a Vinseum (Museu de les Cultures del Vi de Catalunya). En la seva llarga carrera professional ha presentat nombroses instaŀlacions a biennals internacionals. Des de principis dels anys 2000 els entesos la situen com a pionera i figura generatriu d’una manera de fer que recorre transversalment tots els mitjans: de la pintura a la fotografia i l’audiovisual, del paper a l’espai, de l’objecte a l’acció performativa. Amb les seves instaŀlacions lumíniques i les seva capacitat d’escenificació mitjançant objectes quotidians amb l’ús de la tecnologia, genera espais psicològics que desvetllen les ombres del nostre imaginari coŀlectiu.
Què vol expressar amb la instal·lació “Som un sol cos”?
He volgut recuperar la gerra que antigament es feia servir per fermentar el vi i l’he introduït en la tecnologia que depèn dels cables. Ens trobem dues gerres que han estat alterades perquè s’hi han capbussat en el seu interior aparells de so i imatge, i per on ha de sortir el vi surten cables. Faig un contrast entre l’antic i el més nou. El so, les imatges, tot ho he capturat d’internet, i segueixo reciclant, com he fet al llarg de tota la meva trajectòria. Reutilitzant, i no fabricant una cosa artificialment, i mostrant els mecanismes que normalment s’amaguen i que generen un espectacle.
Treballo amb una dicotomia contrastant so i imatge. Primer es poden veure les imatges de les revoltes gregues del 2011 on manifestants i policies tenen la mateixa actitud. Ens estan dient que res ha canviat. Que aquesta cultura occidental està mamant d’aquestes gerres amb aquests guerrers projectats i en el record que ens porten als orígens d’una cosa que sempre ens està confrontant i separant. Sempre treballo donant vida als objectes. D’altra banda, hi ha una dona gran que ens diu que ens creiem que som individus separats, quan en realitat tots formem la mateixa bombolla. En definitiva, el que ens ve a dir és que per aconseguir aquest sentiment de coŀlectivitat cadascú ha de trobar la seva veritat. Per a mi és un discurs molt bonic, i després hi trobem que la gerra que parla escup un mandala al sostre que parla dels patrons geomètrics que antigament es feien servir per meditar. A través del discurs de la paraula i la imatge ho diu d’una manera molt física i subtil.
Quin missatge vol transmetre?
Aquesta obra reflexiona sobre la nostre percepció del món, sobre la unió i la diferència, sobre com processem interiorment el que passa allà fora, sobre la insostenibilitat del relat de la violència i l’enfrontament, sobre pensar-nos oposats i aïllats, sobre la unió interior. Penso que estem vivint un temps de fermentació i que estem atrapats en aquesta realitat polar, i que la solució ve sempre d’un nivell superior. Hi ha una civilització sense solució i que s’acaba.
Què representa per a vostè que una de les seves obres pugui acabar formant part de la futura exposició permanent de Vinseum?
Per a mi és com una eclosió de tota una carrera que m’he hagut de treballar. Jo vaig haver de marxar per poder arrelar amb una cultura internacional que m’ha donat ales per poder generar tot el que he fet. És com un reconeixement i d’alguna manera em permet tornar al meu punt de partida i sentir que per a mi es completa un cicle amb l’afegit que és dins d’un discurs arqueològic, i que aquesta peça ens pot fer canviar la visió del que hi ha dins del Museu.
I a la capella de Vinseum hi presenta la instal·lació lumínica “El període”.
He treballat posant en escena objectes quotidians que eren alterats gràcies a projeccions de llum. Aquesta és una de les meves darreres peces que, a més, és participativa, ja que convido el visitant perquè completi la peça i en formi part. L’acumulació dels vasos, la repetició d’un mateix element d’ús personal diari, fa referència a la rutina, al calendari, a la repetició d’un mateix gest; la filera de vasos escenifica una seqüència temporal, és una mena de calendari.
Per què ha optat per fer que el visitant sigui part activa de la instal·lació?
Venim d’un món on l’art és intocable. L’art contemporani és illegible, difícil, només apte per a uns quants que hi entenen. Hi ha una associació de l’art amb les altes esferes de poder. Jo, com a part d’aquella generació que vam estrenar la democràcia, penso que tot gest artístic és un gest polític, i la meva aposta és fer un art per a la coŀlectivitat, per a la institució pública. Són peces que per les seves dimensions no caben dins un entorn burgès domèstic, amb l’afegitó que, d’alguna manera, el que podria aparentment desvirtuar, que és el fet de tocar alguna cosa intocable, en aquest cas el que fa és honrar la participació del públic, perquè tota obra només es completa amb la mirada i la interpretació de l’altra.
Treballa molt en obra efímera?
Sí, cada vegada més. Perquè penso que al final l’important és la petjada d’un lloc i un moment concret.
En què ha canviat aquella Valldosera dels anys 90 a l’actualitat, més de trenta anys després?
Moltíssim. Segueixo amb la mateixa passió i fe amb l’art, però ara puc dir que tinc una experiència en tots els mecanismes, aquells fils ocults que mouen l’escena artística. I trio molt bé, perquè hi ha una gran desprotecció de la producció contemporània. He fet una elecció molt més radical, però m’ho avala l’experiència que quan fas una peça no pots escoltar ningú i t’has de llançar al buit, i aquestes acaben sent les millors. He hagut d’esperar anys perquè el context artístic i el mercat acollissin aquestes obres, i ara estic fent una aposta que crec que tardaré anys que d’alguna manera s’inclogui, perquè estic treballant més amb l’acció directa, la veu, la llum solar i la natura. O sigui, fora de l’estudi.
Manté aquella opinió que en el futur l’artista serà més un creador de sentits que no pas d’objectes?
És aquí on estic ara cultivant aquesta previsió i defensant que d’alguna manera l’artista en realitat el que té és la capacitat de desvetllar l’imaginari interior del coŀlectiu. I aquest imaginari està format no només per l’art contemporani, sinó per multitud de sectors que estan omplint el nostre imaginari de missatges més o menys ocults. Crec que estem anant cap a una societat més de Gran Hermano i que és molt important fer un treball de lligar la visió interior amb el nivell de consciència que un mateix té.
Quant feia que no exposava a Vilafranca?
Molt. De tota manera, fa uns anys em van demanar posar una peça meva, que va quedar preciosa, a la capella dels Dolors. Va ser un encàrrec de la Fundació Sunyol de Barcelona el 2015 i que es titula “Vera icon”. És el drap de la Verònica amb el qual va eixugar el rostre de Crist durant la Passió. Va ser un treball sobre la imatge i el dolor.
En què està treballant ara?
Estic generant i editant videomissatges, una forma d’articular la paraula. Ara estic molt centrada a escriure i gravar la veu. El treball es diu “Converses amb els elementals”, és a dir converses amb el mar, la muntanya i altres éssers essencials. Converses que tenen imatges que jo prenc en directe a la natura. Estic donant veu als que no tenen veu. Per aquest projecte tinc per primer cop un suport econòmic de l’Ajuntament de Barcelona i amb això el projecte que jo vaig presentar passa per una sèrie de vídeos que aniré escampant per les xarxes socials. També faré uns videoassajos explicant una sèrie de dibuixos que he fet sobre l’evolució de la terra. Tot plegat amb la previsió d’activar-ho d’aquí a un mes.
Com va afrontar l’esclat de la pandèmia?
D’alguna manera ja m’estava preparant. Justament amb aquesta sèrie amb la qual estic treballant, que és la Terra parlant en primera persona, treballo rebent discurs parlat i imatges des del supraconscient (inconscient). Rebo comunicacions. Són intuïcions on poso veu i la Terra m’està avisant que hi haurà una fase de gran purga de memòries de segles i segles d’horror, de guerra, d’injustícia, de desequilibri masculí-femení. Per tant, quan es va presentar la pandèmia jo sabia que ja estava avisada, i per a mi va ser un regal. Bàsicament, perquè em vaig poder tancar per treballar sense interrupcions i en plena natura, i per a mi això va ser un regal caigut del cel. Dos dies abans que ens tanquessin me’n vaig anar al Pirineu, a una residència d’artistes. Ara estic fent formació per a gent artista i no artista perquè entenguin el dibuix com qui porta un diari escrit. Quan naixem tots dibuixem, però al final ens han deseducat per dibuixar. Estic fent un rescat d’aquesta part creativa i intuïtiva. Arran de la pandèmia vaig obrir el que jo titulo “Sessions de dibuix i energia”, en línia, i tinc un gran èxit amb gent de Sud-amèrica i d’arreu.
