“M’he passat mitja vida sent l’home que tots esperaven de mi, però jo era una dona”

Lina Mulero
Judit Benages
17/05/2021 - 08:00h

Entrevistem Lina Fabiana Mulero Santoro, que va ser, durant més de 40 anys, el Fabian ja que va ser assignat home en néixer, però mai es va sentir com a tal

Lina Fabiana Mulero Santoro va ser, durant més de 40 anys, el Fabian. Va ser assignat home en néixer, però mai es va sentir com a tal. Nascuda a l’Uruguai fa 49 anys, va venir a Catalunya per primer cop el 1982, quan tenia 10 anys, i s’hi va estar fins als 17. Després va tornar a l’Uruguai per estudiar arquitectura i, el 2001, va tornar a Catalunya acompanyada per la seva parella, l’Ali. Ara viuen a Segur de Calafell juntament amb el seu fill i ella treballa a Trànsit, el servei públic d’atenció a la salut de les persones trans. Amb una vida ara més tranquil·la, el procés que ha experimentat Lina Mulero per arribar a ser una dona no deixa indiferent a ningú.

Quan va començar a veure que, tot i ser assignat home en néixer, no s’hi sentia?
Des de sempre el meu interior em deia que alguna cosa no anava bé. A l’Uruguai jugava amb nenes i, tret de rebre algun insult, no passava res. Però quan vaig estudiar a Catalunya m’ho van prohibir, perquè anava a una escola que al pati segregava per sexes.

Va patir assetjament per jugar amb nenes?
Sí. Però vaig aprendre que l’única manera d’acabar amb la situació era actuar com un noi i, per tant, fer servir les meves masculinitats per sobreviure.

Què vol dir?
Em vaig convertir en un noi fort i valent que tenia facilitat pels esports, i fins i tot vaig ser el líder. Així doncs, em vaig passar mitja vida sent la persona que els altres volien que fos, i m’ho vaig arribar a creure. A més, com que m’agradaven les noies, tot encaixava. Vaig amagar la feminitat, i només internament somiava que l’endemà em despertaria sent una dona.

PUBLICITAT

Fins i tot va arribar a formar una família.
Sí. Em vaig casar i vaig tenir un fill, i cada cop era més difícil tornar enrere. Però cada cop era més infeliç.

Quan va decidir fer el canvi de vida?
Quan vaig deixar de tenir ganes de viure perquè notava que res m’omplia. No ho havia explicat mai a ningú perquè em feia por perdre-ho tot. Però, esclar, la bola era cada cop més grossa. Fins que un dia, el 2013, ho vaig compartir amb la meva dona. Li vaig dir la veritat, és a dir, que en realitat sempre havia estat una dona.

Com s’ho va prendre?
Doncs imagini-s’ho… Va ser una bomba! Va intentar entendre-ho, però va ser molt difícil, i vam estar separats un any. Malgrat tot, parlàvem cada dia, i crec que va ser el moment de la relació en què més ens hem conegut. Vam poder reflexionar, desmuntar el puzzle i decidir si el podíem tornar a muntar juntes.

I ho van fer?
Sí. Jo em vaig prendre tot el 2013 de reflexió, també, fins que el 2014 vaig decidir que volia fer el trànsit de gènere. Ella va decidir acompanyar-me, i encara seguim!

Com va reaccionar el seu fill?
Quan li vam dir, tenia 13 anys. Jo tenia pànic, però li vam plantejar com un canvi, no com un conflicte i, per tant, la reacció va ser bona. Malgrat això, vaig estar un any i mig separat del seu entorn, perquè vam decidir que fins que ell no es veiés amb cor d’explicar-ho, jo no aniria enlloc. Va ser molt difícil, perquè a mi m’agradava acompanyar-lo a les extraescolars. De tota manera va sortir bé i, de fet, tots els seus amics ho sabien, però no n’hi havien dit res. Vam pensar que potser hauríem de marxar de Segur de Calafell i tot, però l’acceptació va ser molt bona.

I el 2014 va començar el tractament.
Sí. Et penses que és ràpid, però és lent. És bonic perquè veus com el teu cos va canviant, però també és dur. En certa manera, els primers mesos vaig haver de fer una doble vida per no perdre la feina, fins que la meva dona va llençar tota la meva roba d’home i em va dir que ja n’hi havia prou. Aleshores vaig haver de buscar una nova feina, i van ser mesos complicats. Pensi que el percentatge d’atur en dones trans és del 80%, la qual cosa és inacceptable. La inserció laboral és el gran repte pendent, i més si has de pagar la medicació. Ara, que ens costa trobar-ne de forma finançada perquè fa mesos es va acabar l’estoc, l’alternativa val uns 100 euros mensuals.

Què han aconseguit des de la Plataforma Transforma la Salut?
Un nou model d’atenció a la salut de les Persones Trans. Fins aleshores imperava un binarisme extrem: o eres dona, extremadament femenina, o bé home, viril i molt masculí. Els cànons eren (i ho continuen sent, fora de Catalunya) molt rígids. Així, deixaven excloses una llarga llista d’identitats. A banda, oferien un servei rígid: començaves amb teràpia psicològica, passaves a l’endocrí per iniciar el tractament hormonal i, finalment, havies de fer reassignació quirúrgica genital. Tot, a partir d’un diagnòstic psicològic o psiquiàtric de disfòria de gènere. Si no, res.

T’havien de diagnosticar com si estiguessis malalt?
Exactament! Era el psicòleg o psiquiatre qui havia d’avalar el nostre relat mitjançant un diagnòstic i donar-nos, en certa manera, el permís de ser una persona trans. Ara, amb aquest nou model d’atenció, a Catalunya ja no es tutela ni es diagnostica. Encara hi ha molta feina, però del que es tracta és d’escoltar, acompanyar i accedir fins on la persona vulgui en el seu procés de transitar. I és que no hi ha una única manera de transitar. Hi ha persones que necessiten hormones i altres no, de la mateixa manera que hi ha persones que necessiten intervencions quirúrgiques i altres no. La transició ha de ser voluntària i ha d’arribar fins on la persona necessiti. Com si fos un vestit a mida.

PUBLICITAT

Què queda per aconseguir?

La comunitat trans porta molts anys lluitant per a la despatologització real de les seves identitats. L’Organització Mundial de la Salut (OMS), en la seva última Classificació Internacional de Malalties (CIE-11), ha canviat d’epígraf la transsexualitat i l’ha retirat del capítol de malalties mentals per coŀlocar-la a la llista de “condicions relatives a la salut sexual”. A més, ja són deu les comunitats autònomes que, mitjançant les seves lleis, empren el terme ‘autodeterminació de gènere’, i onze les que especifiquen que no és necessari un informe mèdic o psicològic perquè la identitat de gènere sigui reconeguda administrativament. Però el gran deute d’aquest país cap a la nostra comunitat és l’aprovació d’una Llei Estatal Trans que garanteixi els drets bàsics i la dignitat de les persones trans, binàries o no binàries, i que iguali o millori les diferents legislacions autonòmiques actuals.

La societat accepta cada cop més que una persona sigui trans? Quina és l’actitud de la gent?

Anem bé. Cada vegada es parla més de les nostres realitats, som més visibles, sortim als mitjans de comunicació, en sèries, en pel·lícules, etc. I cada vegada ens integrem més en la quotidianitat de la societat. No obstant això, un grup minoritari del corrent feminista, concretament les feministes radicals transexcloents (TERF) s’ha entestat a posar-nos les coses difícils. Neguen la nostra existència invalidant el nostre sentiment, i intenten perpetuar la tutela de les nostres vides per part dels estaments mèdics i de les administracions. Vull creure que són un grup minoritari, però en ostentar càrrecs de poder i d’influència, estan fent molt de mal.

També et pot interessar

Comentaris