Turisme essencial

Daniel Garía Peris

Durant la pandèmia tota l’economia ha estat afectada en una crisi que trigarem temps a oblidar. Els sectors amb una implicació de la sociabilitat són els més compromesos. També aquells que la mobilitat ha estat limitada des dels confinaments territorials fins als horaris pel toc de queda. Hi ha un àmbit de la nostra societat que aquestes dues qualitats són claus en la seva existència: el turisme. La transversalitat inherent a l’activitat turística genera que, quan aquesta és minimitzada, tota la societat pateix. Ja no només des del punt de vista de l’anàlisi productiu sinó des de la salut mental. Canviar ni que sigui per un dia el nostre entorn més proper, conèixer nous paisatges, noves cultures, noves formes d’entendre la vida, ens omple més del que creiem. L’evidència més notòria és el desig de visitar localitzacions properes segons s’ha obert el desconfinament les darreres setmanes. La polèmica generada a les vacances de Nadal i Setmana Santa, pel petit període de treva que es van permetre els moviments, també va ser una bona mostra d’aquesta necessitat.

Hi ha qui pensa que aquesta conjuntura només és dona al nostre país però el turisme és una industria que arreu del món proveeix mitjans de subsistència a milions de persones i els permet apreciar la seva pròpia cultura, d’altres diferents i espais tan amenaçats com el medi ambient. Representa més de 20% del PIB d’alguns països i, en general, és el tercer sector més important de l’economia mundial en matèria d’exportacions. D’aquesta manera podem concloure sense cap mena de dubtes que el turisme és un servei essencial. És així que quan iniciem la reconstrucció hauria de ser prioritari aprofitar l’oportunitat de transformació que representa visitar les destinacions mitjançant una experiència de viatge sostenible i responsable que sigui segura tant per a les comunitats receptores com per als treballadors i els viatgers.