“No tenim alternativa: hem de ser okupes”
Entrevistem Laura Valle i Maria Cueto, que viuen amb la seva família com a okupes en dos pisos de Vilafranca als quals havien entrat de forma legal
Laura Valle, de 38 anys, té tres fills i viu en un dels pisos ocupats del bloc que s’ha fet mediàtic per les ocupacions conflictives al carrer Antoni Mestres Jané. Concretament, viu al número 18, baixos tercera.
Malgrat tot, la seva història en aquest habitatge no va començar com a okupa. Valle explica al 3d8 que va entrar a viure al pis el 6 de gener del 2011 amb contracte, però al cap d’uns mesos els Mossos d’Esquadra van anar a trobar-la a casa seva perquè l’havien denunciat per estar-hi com a okupa. Ella els va ensenyar el contracte i la policia li va dir que era fraudulent.
Pagava 300 euros al mes i el contracte, segons assegura, l’hi va fer de manera particular el treballador d’unes finques que acumula diverses denúncies. Segons explica, és un pis petit, de dues habitacions, però amb una gran terrassa. La seva advocada li va recomanar que deixés de pagar, però que guardés els diners cada mes per si mai havia de retornar els impostos. Un dia va haver d’anar a declarar, però no es va presentar ningú com a acusació i, per tant, se’n va tornar al pis on vivia.
Van passar quatre anys, però com que no havia aparegut el propietari de l’habitatge, la denúncia no va prosperar. El 2014 va tornar a ser denunciada i el procediment va ser el mateix.
Reconeix que mai ha pagat l’aigua, però sí que va pagar la llum fins al 2017, amb factures que anaven a nom de l’anterior propietari. Des d’aleshores, encara va anar algun cop més a judici, però sempre acabava tornant a casa perquè la denúncia no prosperava, ja que no hi havia ningú dels que la denunciava “que donés la cara”.
El 2016 els veïns la van tornar a denunciar. Valle assegura que està farta del que considera un assetjament de part del veïnat: “Tot el dia estan amb denúncies i molestant. Fins i tot em van denunciar perquè, segons ells, tenia gent vivint sota la carpa de la terrassa, cosa que la policia va comprovar que no és veritat, i em van dir que no fes gaire cas dels veïns perquè em denunciaven només per molestar-me, ja que tot el que deien era mentida”.
Preguntada per qui pagava l’aigua de la piscina que té instaŀlada a la terrassa, Valle reconeix que no ho feia ella i que, en certa manera, entén que alguns veïns estiguin molestos, però que creu que han de tenir en compte que ella té una depuradora i, per tant, no buida l’aigua, sinó que porta quatre o cinc anys amb la mateixa. Una de les denúncies li reclamava 50.000 euros entre llum i aigua, quantitat que no té intenció de pagar.
Ara fa uns sis mesos va anar-la a trobar un advocat de l’empresa que havia comprat alguns dels pisos, el qual li va dir que havia de marxar i que li donava 3.000 euros per fer-ho.
“Jo no marxaré. Jo el que vull és un lloguer social del pis, perquè ni jo ni el meu marit treballem i, per tant, no tenim més alternativa que ocupar”, apunta.
Segons ella, l’Ajuntament no li vol donar cap pis social ni cap solució “perquè estava vivint com a okupa, tot i que saben que no tinc cap mena d’alternativa i que jo vaig entrar amb contracte però em van enganyar i, de moment, el pis no ha canviat de nom”.
Pel que fa a l’ambient que es viu en un bloc que ha esdevingut molt mediàtic precisament per les ocupacions, Valle afirma que es porta bé amb la majoria de veïns, tret dels que l’han denunciat. Segons ella, al bloc 18 no hi ha ocupació delinqüencial, i des que va dir a Habitatge que posaria una denúncia si algú intentava fer-la fora, no hi ha anat ningú més.
Les seves expectatives són que li lloguin el pis on habita ara perquè els nens hi viuen des de molt petits, però diu que té amigues que paguen 50 o 70 euros al mes en pisos de Santa Margarida i els Monjos, i és el que ella vol i pot pagar, assegura.
“Jo estaria encantada de pagar un lloguer, però ha de ser social, perquè només cobrem, entre tots dos, 400 euros i escaig de subsidi. Ja em diràs com puc pagar un habitatge amb això… És impossible”, clou la vilafranquina.
Okupa de casa seva
La segona okupa amb qui parlem es diu Maria Cueto i viu al carrer Oviedo número 5, 1r 4a, des de fa més de 10 anys. Té 55 anys i sis fills. Va comprar l’habitatge juntament amb el seu fill per uns 240.000 euros. Aleshores pagaven una hipoteca d’entre 1.200 i 1.300 euros al mes, que, tot i que reconeix que era força alta, explica que podien pagar perquè ella treballava en diferents llocs, guanyant-se força bé la vida, i el seu fill també.
Malgrat tot, un dia es va quedar sense una de les feines, i amb l’altra no en tenia prou per pagar la hipoteca. Aleshores, a l’habitatge hi vivien els set membres de la família i el va poder anar pagant gràcies a un acord amb el banc, que li va abaixar la quota a 530 euros, però al cap d’un temps no va poder seguir fent-ho perquè la quota de la hipoteca s’anava incrementant.
Finalment, Cueto va haver d’entregar el pis perquè es pensava que, fent-ho, es quedaria sense deute, però la seva sorpresa va ser quan, al cap d’un any d’haver marxat de l’habitatge, va rebre una notificació que li deia que devia uns 14.000 euros, una xifra que en l’actualitat ha ascendit a més de 30.000.
“Vaig pensar que, deute per deute, me’n tornava a casa meva”, apunta la vilafranquina. I així ho va fer. Va tornar amb la seva família al mateix habitatge que havia deixat feia un any.
Recorda que el pis estava exactament com l’havia deixat, sense cap reforma. Va entrar-hi amb tres dels seus fills i ara viu amb dos d’ells i la seva germana.
En aquest temps no para de rebre cartes del banc comunicant-li que ha de marxar, però ella el que vol és que li anuŀlin el deute, perquè altrament no pot començar de nou perquè consta al registre de morosos. “No puc accedir absolutament a res fins que no em treguin el deute de sobre”, afirma Cueto.
Preguntada per si havia contactat amb l’Ajuntament, segons afirma, des del consistori no se li ha ofert cap ajuda i, per tant, entén que s’ha d’espavilar. I no té cap intenció de marxar.
“Els bancs només volen que pagui el deute, i m’ofereixen 3.000 euros per abandonar el pis però, esclar, me n’aniria al carrer, perquè ningú m’ofereix cap alternativa. El que ha de fer el banc és treure’m el deute, i aleshores jo marxo i em busco la vida”, diu.
“Als bancs els ajudem nosaltres quan segons ells tenen un mal moment, però ells mai ens ajuden en res, i caldria que ens donessin lloguer social, que jo podria pagar, i anar traient el deute i quedar-me a casa meva, però res de res. Jo podria pagar fins a 200 euros al mes, però ningú m’ajuda”, lamenta enfadada.
La relació amb els veïns, afirma, és “fantàstica” perquè, de fet, és casa seva de fa molts anys, i ella fa la seva vida. Agraeix la feina del Sindicat de Llogaters, que és qui parla amb el banc per intentar arribar a un acord que, de moment, no ha arribat.
“Jo no em penso moure de casa meva, i si algun dia un jutge em fa fora, que algú m’expliqui on anirem, perquè ara mateix no tinc cap més alternativa”, clou.
Els propietaris, tips de la situació
“Des de la comunitat de veïns volem traslladar, una vegada més, la nostra indignació amb la situació que comporta tenir veïns okupes conflictius.
L’any 2006 es van entregar el 40% dels pisos nous del bloc del carrer Mestre Jané/Baldomer Lostau. Els propietaris els vam adquirir amb hipoteca o aportant els estalvis de tota una vida.
Malauradament, amb els anys, la resta dels pisos s’han anat omplint de gent okupa, punxant els serveis d’aigua i llum a la comunitat, fent desperfectes als serveis comuns sense miraments, alterant la convivència veïnal amb sorolls a totes hores, provocant incendis per sobrecàrrega en la línia elèctrica, i en tots els casos suposant un gran càrrec econòmic per la resta de veïns que SÍ van comprar un pis, i amb greus amenaces per represàlies.
En cap cas han col·laborat amb la comunitat de veïns, que identifica actualment un deteriorament molt deplorable de l’estat de tot l’immoble.
No tindríem cap inconvenient a tenir una bona acceptació dels veïns ocupats si aquests col·laboressin a mantenir i a tenir cura dels espais comuns i a respectar les persones veïnals, tal com de ben segur succeeix en pisos ocupats d’altres immobles”
“Okupació amb ‘k’ de kasa”
Reflexió del Sindicat de Llogaters de Vilafranca: “A principis dels vuitanta va sorgir a Europa un moviment orientat a denunciar l’especulació i la dificultat en l’accés a l’habitatge, fomentant la creació d’espais d’acció social, que després es coneixeria com el moviment okupa.
Aquest és l’origen del moviment que s’ha anat estenent per tot el món i que reflecteix una colpidora realitat, com és la manca d’habitatge assequible. Però ara va més enllà d’un moviment polític amb una vinculació ideològica: respon l’imperatiu de cobrir una necessitat bàsica de l’ésser humà com és l’habitatge. Necessitat impossible de cobrir per als sectors socials més vulnerables com són els migrants, els joves, les famílies monomarentals, etc. En resum, persones que no poden arribar a fi de mes.
Quan la resposta de l’administració pública és insignificant, quan al sistema preval l’especulació per sobre del dret… l’única solució és l’ocupació de la pròpia llar.
Aquesta és la realitat que vivim arreu del nostre país: famílies que no poden accedir a un habitatge de preu desmesurat, o amb unes condicions contractuals inassolibles per a un treballador mitjà o que hi viuen però es veuen obligades a marxar per pressió especulativa. L’única sortida per poder protegir la seva família és no marxar, perquè en cas contrari quedarien al carrer.
Aquesta és la veritat en més del 90% dels casos d’ocupació. I no aquesta altra imatge maniquea que ha construït el capital i els seus mitjans de comunicació, semblant a la construïda per la propaganda del règim nazi sobre el coŀlectiu jueu, a qui es culpava de tots els mals de la seva pàtria.
Ara, de manera semblant, al nostre país s’atemoreix la població demonitzant l’ocupació d’habitatges sense adonar-nos que per a alguns és l’únic camí per cobrir una carència bàsica.
Com a societat no només no donem la resposta adequada, sinó que més aviat criminalitzem, estigmatitzem i releguem de manera irremeiable a l’exclusió social a qui ha d’ocupar, cronificant encara més la pobresa dels sectors més vulnerables”.
“L’habitatge és un problema difícil de solucionar”
El regidor de Serveis Socials, Ramon Zaballa, reconeix que l’habitatge és un dels problemes més habituals i, al mateix temps, un dels més complicats de solucionar, perquè cal un canvi normatiu i forçar els grans tenidors a cedir els seus pisos buits per a lloguers socials.
Zaballa apunta que als Serveis Socials de Vilafranca “tothom té garantida l’atenció i rebuda per explicar el seu cas”. A partir d’aquí, se li demana una justificació de les seves necessitats i si compleixen el barem, se’ls ajuda en el que es consideri necessari. En el cas d’habitatge, si la família no té on anar, se li aconsegueix una solució temporal per als primers dies i, a partir d’aquí, se la introdueix a la llista d’espera de la borsa d’habitatge social.
També hi ha pisos per a cessió temporal per a un màxim de cinc anys.
En cas que la persona no estigui empadronada a Vilafranca, se la deriva al seu poble. Segons Zaballa, si no té padró, el que es fa si es detecten necessitats és un informe social de vulnerabilitat per facilitar el padró. “No és un informe universal sinó que, de nou, s’han de complir una sèrie de requisits, i portar la documentació que ho acrediti”. Malgrat tot, mentre no hi ha el padró, se’ls facilita l’accés al rebost d’aliments i alguna ajuda concreta degudament justificada, sempre que les persones siguin col·laboratives i vulguin tirar endavant. “Hi ha gent que només vol caritat, i nosaltres això no ho fem perquè el nostre objectiu no és afavorir la cronificació”, diu Zaballa.
Preguntat pels casos de les persones que diuen que, tot i no tenir ingressos, no han estat ajudades per Serveis Socials, el regidor assegura que “si són vulnerables, són població de Serveis Socials i, per tant, han de portar la documentació que se’ls demana, i allà se’ls farà una valoració i s’atorgaran les ajudes que convinguin depenent de la seva situació”, apunta, al mateix temps que diu que “si van anar a Serveis Socials i van sortir tal com van entrar, vol dir que no són considerats vulnerables o que no ho han justificat”.
Finalment, Zaballa apunta que “segurament hi ha persones que ocupen per necessitat, però altres no, i la feina de Serveis Socials és detectar qui és vulnerable i qui no”.
