“Sento que m’he format com a escriptora escrivint poesia”

Xavi Gonzàlez
13/02/2021 - 10:00h

Entrevistem l’escriptora Eva Baltasar, premi Òmnium per ‘Boulder’, millor novel·la del 2020

Eva Baltasar (26 d’agost de 1978) és una poeta i escriptora vilafranquina. Llicenciada en Pedagogia a la Universitat de Barcelona, el 2008 va debutar com a poeta amb ‘Laia’, obra que va guanyar el Premi Miquel de Palol. Entre els anys 2009 i 2017 ha publicat nou poemaris més, tots premiats. La seva poesia s’ha definit com a intimista, amb trets sovint filosòfics i conceptuals. Són recurrents les seves referències al lesbianisme, l’experiència d’habitar el propi cos, la maternitat o l’accés a un imaginari íntim com a manera de suportar la realitat. L’any 2018 va debutar en narrativa amb ‘Permagel’, novel·la aclamada per públic i crítica que va guanyar el Premi Llibreter i que ha venut els drets de traducció a sis idiomes. El 2020 ha tret ‘Boulder’, la segona entrega de la trilogia, que li ha valgut el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any.

Quines sensacions va tenir quan li van comunicar que havia guanyat el Premi Òmnium a la millor novel·la en català del 2020?
El cert és que no vaig saber-ho fins aquell mateix moment, quan Jordi Cuixart va llegir el veredicte. Primer, vaig sentir molt de nerviosisme i després vaig estar molt contenta i molt agraïda tant al jurat com a Òmnium i a la meva editorial, Club Editor. Però també a tots els meus lectors i lectores, que són els que des de Permagel han fet créixer les meves noveŀles.

Qui són les protagonistes de les seves noveŀles?
Tres dones diferents. D’alguna manera, tres veus que en primera persona expliquen la seva història. Dones que transiten pels límits de la societat i que n’estan una mica al marge. Dones que se senten bé estant soles i que tenen aquesta mirada lúcida sobre la realitat que les envolta i on no es troben còmodes.

Quina part de realitat tenen?
Malgrat que no són noveŀles autobiogràfiques, és cert que aprofito les seves veus per manifestar coses que porto a dins meu, moltes en la incomoditat de viure en societat. En el cas de Permagel, parlava de la medicació amb ansiolítics i antidepressius per suportar el fet de viure en societat. No crec que el problema siguin els medicaments, sinó el fet d’haver arribat a construir una societat on es necessita tot això per poder sobreviure. En el cas de Boulder, hi faig una mirada sobre la maternitat i la soledat volguda en aquests llocs on et sents tan a gust.

I quan sortirà ‘Mamut’, amb la qual tanca la trilogia?
En aquests moments l’estic enllestint. Confio que surti publicada aquest any, segur.

PUBLICITAT

Amb les exceŀlents crítiques que ha tingut dels dos primers llibres, s’ha posat el llistó molt alt.
Jo el llistó no el veig. És cert que quan escric ho faig per mi, i no penso en el lector. Totes dues són noveŀles molt diferents a nivells estructurals, ben bé necessito trobar aquella veu que m’enamori i veure on em porta. És un viatge que d’alguna manera també persegueixo.

Vostè ha manifestat en més d’una ocasió que s’identifica amb la solitud.
Més que identificar-m’hi, la valoro, i això no vol dir que visqui sola. Tinc parella, tinc les meves filles, que m’envolten, però sí que és cert que valoro aquests moments de soledat. Crec que tenim una sola vida, que és breu, i és important conèixer-nos per saber qui som i què és el que volem aportar amb la nostra vida i el que volem construir per a nosaltres com a societat. I aquests moments de recolliment i d’autoconeixement són els que et permeten fer això.

Tenint en compte que vostè ve de la poesia, què la va portar a introduir-se en el món de la narrativa?
Va ser una mica per casualitat. Jo vivia molt contenta escrivint i publicant poesia, però és cert que en un moment donat em vaig trobar en una consulta amb la psicòloga, que em va manar que, en quatre pàgines, escrivís la meva biografia. Aquell exercici, que d’entrada em va semblar avorrit, em va permetre veure de seguida que aquella veu s’havia trobat. I ja no estava explicant la meva història, sinó que començava a fabular inventant coses. Vaig decidir aturar la teràpia perquè l’exercici m’havia semblat molt seductor, i a partir d’aquí vaig escriure Permagel, la meva primera novel·la. Això no vol dir que hagi abandonat la poesia. Jo sento que m’he format com a escriptora escrivint poesia, però sí que és cert que quan treballo en un text de prosa tinc molt en compte totes les imatges, el ritme, la musicalitat… Vaja, la manera de treballar amb el llenguatge propi de la poesia.

A l’hora de recollir el premi va pronunciar unes paraules del poeta nord-americà Walt Whitman traduïdes per Pons Alorda. Té amistat amb el poeta vilafranquí?
Som coneguts. Ens hem anat trobant perquè tots dos estem en el món poètic. Valoro molt la seva obra poètica, com també el seu vessant com a traductor.

PUBLICITAT

Barcelonina o vilafranquina?
Miri, ara que visc a Cardedeu em diuen que soc cardedeuenca. La meva parella és de l’Empordà, i també diran que soc empordanesa. Jo vaig néixer a Barcelona, i als quatre anys vaig arribar a Vilafranca. La meva primera etapa de formació la vaig fer primer al col·legi Sant Ramon i després a l’Eugeni d’Ors. Fins als divuit anys el meu paisatge van ser les vinyes, però, de fet, sempre que les veig dic que ja soc a casa, i m’hi identifico molt. Per tant, soc vilafranquina.

Com veu el canvi d’hàbits que ens ha portat la pandèmia?
M’agradi més o menys el que em porta, intento adaptar-m’hi i no confrontar-m’hi. Això no vol dir que m’hi conformi, però intento viure en coherència amb mi mateixa. Potser ha estat un moment que ens ha recollit una mica cap endins, i crec que és una gran circumstància per repensar-nos com a individus i també com a societat.
Si aquestes situacions ens les prenem com una gran oportunitat d’aturar-nos un moment, reflexionar i veure què podem aportar i com podem reorientar-nos per ser més constructius i respectuosos, ja no només com a societat sinó pel nostre planeta, que només en tenim un.

Si una cosa ha aportat clarament la pandèmia ha estat l’hàbit de llegir més, encara.
Sí, sembla que sí. Jo ho seguiré fent, com també escrivint. A mi no m’ha afectat perquè treballo a casa, i aquesta vida de mig retirada ja l’estava fent. Ara se’ns apropa un nou Sant Jordi que no sabem com anirà, i tot i que l’any passat el vaig viure d’una manera molt virtual, valoro molt l’esforç que les persones fan de comprar i llegir llibres, perquè al darrere no només hi ha els escriptors, sinó també els editors, traductors, iŀlustradors, maquetistes, impressors… un coŀlectiu molt ampli.

També et pot interessar

Comentaris