“Per mi el flamenc és una forma de vida, és com una droga que no pots deixar mai”

Ana Morales en una fotografia d’Óscar Romero
Judit Benages
24/10/2020 - 21:00h

Entrevistem la ‘bailaora’ vilafranquina afincada a Sevilla Ana Morales Moreno, que diumenge va portar el seu espectacle ‘Sin Permiso’ a la seva ciutat natal

La vilafranquina Ana Morales porta el flamenc a la sang. Va començar a practicar aquest estil de ball quan era petita a l’Espirall, barri on vivia. Després va estudiar al Conservatori de Barcelona i a l’Institut del Teatre, i als 16 anys es va traslladar a Sevilla, becada durant tres anys per la Companyia Andalusa de Dansa, on va fer també formació acadèmica. Als 18 anys va entrar al cos de ball de la companyia, amb qui va viatjar arreu del món. A partir d’aleshores, la seva reputació va pujar com l’escuma i va començar a guanyar premis molt importants. El 2010 va decidir muntar la seva pròpia companyia i va estrenar l’espectacle ‘De sandalia a tacón’, que va rebre crítiques excel·lents. Després d’uns anys d’una trajectòria imparable, diumenge va ser a Vilafranca per presentar ‘Sin permiso’.

Com va viure el fet de ballar per primer cop a Vilafranca, la seva ciutat natal?
Va ser molt emocionant. Fa temps es va intentar, però els ajuntaments en general no tenen fàcil portar espectacles de fora de la seva comunitat autònoma sobretot pel tema econòmic, ja que les despeses sovint es disparen. Però aquest cop va tirar endavant, i per a mi va ser molt especial. De fet, jo normalment ja no em poso mai nerviosa i, en canvi, diumenge, abans de sortir a l’escenari ho estava. Va ser meravellós poder ballar per a la família i els amics, alguns dels quals encara no m’havien vist mai en directe. He crescut professionalment fora de Vilafranca, però en algun moment havia de tornar a casa. No vull que passi tant de temps abans de tornar-ho a repetir.

PUBLICITAT

Per què va escollir el flamenc per dedicar-s’hi professionalment?
Crec que mai vaig arribar a decidir-ho, sinó que va ser un cúmul de coses màgiques. M’agradava, hi tenia facilitat i, de mica en mica, la gent m’anava dient que tenia un talent especial. Per mi el flamenc és una forma de vida, una manera d’expressar els sentiments difícil d’explicar. El flamenc és com una droga que no pots deixar i de la qual sempre en vols més.

Vostè és ballarina o ‘bailaora’?
De formació sóc ballarina, però d’estómac sóc bailaora. Una companya meva ho defineix com a danzaora. El flamenc és un art viu. La gent de la meva generació fem un flamenc contemporani, i pràcticament tots tenim formació acadèmica. Abans era diferent. Però durant la meva carrera professional vaig estar un temps ballant als tablaos perquè volia viure les arrels del flamenc des de dins. Va ser una experiència meravellosa en què vaig entendre moltes coses.

Com és el seu dia a dia?
A la companyia tenim una agenda bastant important i intensa. Cada mes tenim –o teníem, abans de la Covid-19– moltes gales, i cal anar a l’estudi cada dia. Entreno diàriament tres o quatre hores, com a mínim, i també m’agrada molt nedar perquè és una manera d’estar en forma. Això és així per a la preparació de les gales. Si estem en època de creació d’espectacles, fem les hores que facin falta. Sovint ens passem deu o dotze hores als estudis. El que calgui fins que surti com volem.

Quanta gent apareix als seus espectacles?
Depèn del format. Al Sin permiso som tres músics, un ballarí, jo, tres tècnics i una persona de producció. En total som nou, però depèn del format.

PUBLICITAT

Com ha afectat la pandèmia als seus espectacles?
Per sort, nosaltres estem aguantant bastant. La gira de la primavera ha passat tota a la tardor. A més, tenia una ajuda econòmica a la creació per un nou espectacle que també han mantingut, i vam poder fer la première a Sevilla. L’estiu ha estat una mica caòtic, ja que ens hem dedicat a la creació de tot el que no hem pogut fer els mesos anteriors, però per mi ha estat una sort no haver parat. Ara bé, han caigut moltes gales que no es podran tornar a repetir, i això afecta.

Els teatres a Catalunya només poden omplir un 50% del seu aforament.
Sí, i això en el millor dels casos. A tot arreu hi ha restriccions, i des del sector cultural estem fent molts esforços per sobreviure i poder aguantar. Desgraciadament la cultura s’entén des de les institucions com un entreteniment, però a banda d’això, la cultura també és una necessitat. És una necessitat d’omplir l’ànima, perquè no només necessitem alimentar el cos, sinó també la ment. Si no, la societat es queda totalment buida. Estem en un moment molt complicat i crec que el coronavirus ha vingut per quedar-se durant molt de temps. Per tant, ens hi hem d’adaptar. I ens quedarem els bons o els inteŀligents, així de clar.

Quins projectes de futur té?
El meu últim espectacle es diu En la cuerda floja i el vam presentar a la Biennal de Sevilla. Sembla que el títol s’hagi escollit expressament per al moment, però fa temps que el tinc, tot i que ara té més sentit que mai. El portarem a diferents països. D’altra banda, tinc diferents projectes per a l’any vinent i també per al 2022, alguns dels quals molt grans, però que encara no puc explicar perquè no estan firmats. Però em venen uns mesos de molta feina i agraeixo la confiança.

També et pot interessar

Comentaris