Àrreu

Maria Torra

Era un matí d’agost i vam decidir anar a peu des d’Isil a Àrreu. La Silvia havia vist un reportatge en què apareixia l’església romànica del segle X de Sant Sadurní –Sant Serni–, en perill d’enrunar-se. No era el primer cop que ens hi atansàvem. A principis dels vuitanta, amb  amics també amb quitxalla com nosaltres, des de Sort ens hi havíem escapat d’excursió. Aquest poblet de pessebre, penjat dalt la muntanya, que es podia veure reflectit al petit embassament de Borén, acabat d’abandonar, ens va provocar una estranya sensació màgica i misteriosa, llavors. Recordo haver travessat el riu per l’estret pont romànic del segle XII i pujat trescant per la muntanya en direcció a ponent per un sender estret i costerut, gràcies als centenars de graons de l’anomenada escala d’Àrreu. A 1.258 metre. d’alçada, apareixen la desena de cases de planta baixa, dos pisos i golfa, amb teulades pronunciades i alguns balcons de fusta tornejats, arrenglerades al llarg d’un sol carrer i encarades a migjorn. Anys més tard, un nou calfred ens va sobrevenir al tornar-hi amb amics. Aquest estiu, després del llarg confinament, amb família, la caminada la vam començar on el furiós barranc del riu Àrreu aflueix a la Noguera Pallaresa. Vam pujar per la nova pista de ferradura que serpenteja muntanya amunt permetent que algun vehicle hi passi i entreveient la voluntat de restaurar un poble de gran bellesa per la natura en estat pur de les valls d’Àneu. Del seu patrimoni sobresurten les restes del castell; la capella romànica del segle XII de la Mare de Déu de les Neus a 1.337 metres, i l’única campana que resta penjada en el perfilat campanar d’espadanya a la façana de ponent. Tornarà aviat a marcar el pas del temps?