“He tingut una vida feliç; he treballat molt, però no em venia d’aquí perquè m’agradava”

Ricard Vinyals
21/12/2019 - 18:00h

Entrevistem Amèlia Guardià, arbocenca de 108 anys, la persona més gran del Penedès

Aquesta arbocenca que el 22 de novembre va complir 108 anys és la persona de més edat del Penedès i del conjunt de les comarques tarragonines. Tot i algun problema de sordesa i de vista que li impedeix cosir i fer puntes al coixí –l’art més genuïnament arbocenc–, el seu estat de salut és envejable per a algú amb una edat excepcional. Sobretot, perquè demostra també una memòria sorprenent, ateses les circumstàncies. Una caiguda aquest 2019 l’obliga a anar en cadira de rodes, però fins ara ha estat del tot autònoma, i fa encara no dos mesos va unes hores al dia a una residència geriàtrica, on dina i berena. Vídua des de fa 68 anys, Guardià té dos fills –de 82 i 80 anys–, nou nets i quatre besnets, la més petita dels quals és una nena de 6 anys

M’expliquen que té molta memòria, per tenir 108 anys.
Me’n recordo de tot. Vaig néixer al carrer Migdia i només he viscut aquí, al carrer de la Roca. De petita, després de sopar, ens reuníem els veïns i ens explicàvem endevinalles.

I de jove, com es distreia?
Anava al cine i a ballar a l’Arbosense. Sempre anàvem 5 o 6 amigues i esperàvem que els nois ens vinguessin a buscar per ballar, però si a algú no el volíem li dèiem que no. Un amb qui no volíem ballar cap de nosaltres va demanar a la junta del ball que ens fessin fora i vaig dir que, si tenien valor, que vinguessin els de la junta a dir-m’ho. Tenia geni, i si no m’agradava alguna cosa, ho deia. “Genio y figura hasta la sepultura”, diuen.

PUBLICITAT

Com va conèixer el seu marit?
Al ball. Era d’una masia de Puigmoltó, on vam anar a viure quan ens vam casar. No ballava bé, però com que era eixerit, m’agradava. Ens vam casar dues vegades: pel civil i després per l’Església, perquè si no, no estaves ben casat. Quan em vaig casar per l’Església després de la guerra ja tenia el meu fill, i van dir que si algú tenia algun impediment ho havia de dir o callar per sempre.

Com va passar la guerra?
El Col·lectiu et deia que si collies avellanes n’havies de donar, i jo li vaig dir que no ho era i, per tant, no li donava res. Era bona cosidora i cosia jaquetes per a soldats. Els treballadors d’aviació, com que els cosíem roba, ens donaven menjar, i no vaig passar gana. A la casa de la meva padrina, a l’estació, va caure una bomba i va ensorrar-se tota la casa amb ella a dins, però no es va fer res.

Què va fer, un cop acabada la guerra?
Treballar molt. He treballat molt, en la vida. Vaig ser l’encarregada d’una fàbrica vora de l’estació on hi havia 15 màquines que anaven amb el mateix motor. Érem 15 treballadores que fèiem impermeables. Primer es feien a Arenys, però van portar la fàbrica a l’Arboç perquè en veníem molts. I també vaig cosir molts calçotets. M’agradava molt treballar, i les treballadores ens aveníem molt.

Tinc entès que era una gran cosidora.
La meva mare volia que estudiés per mestra, però no m’agradava. M’agradava més cosir. De fer puntes al coixí en sabia molt, i en vaig fer fins que vaig perdre vista, quan ja tenia més de 80 anys.

Com es troba, als 108 anys?
Bé, tot i que em falla una mica la vista i l’oïda. No tinc res a la boca; menjo de tot i no em fa mal res. No he anat mai al dentista, ni m’han operat mai. I no he tingut malalties. Què he d’anar a fer, al metge, si no em creu si li dic això? [riu]. Vaig a la residència a dinar, però no hi faig res, allà. Quan em diuen de fer gimnàsia, si m’ho diuen en castellà no en faig.

PUBLICITAT

Què diu ara?
Mai he pogut veure els castellans i, ja ho veu, les tres netes s’han casat amb castellans [riu, mentre un dels seus gendres, nascut a Jaén, amenaça de broma de marxar del lloc on fem l’entrevista].

Vostè va tancar simbòlicament la llista electoral que encapçalava una neta seva al maig. Li agrada, la política?
Sí. Em penso que Catalunya no serà independent, però jo voldria que sí. I si no fos catalana, crec que també m’agradaria.

Ha viatjat gaire, vostè?
Vaig anar a treure el meu marit d’un camp de concentració a Miranda de Ebro, que va costar molt, després de presentar un aval que van dir que no n’havien vist cap altre de tan ben fet. També he estat a Burgos, d’on vaig haver de sortir per la finestra del tren, que anava molt atapeït perquè s’havia acabat la guerra i tothom tornava a casa; a Madrid, on hi havia la caseta del Príncep, plena de rellotges, i a Mallorca, d’excursió amb vaixell. Quan em vaig casar, res de res. A les 9 del matí ja trucaven a la porta de l’habitació per si no ens llevàvem.

Ha estat feliç a la vida?
Sí, he tingut una vida feliç. He treballat molt, però no em venia d’aquí perquè m’agradava.

També et pot interessar

Comentaris