“Si vols que un adolescent faci una cosa, prohibeix-l’hi”

Xavi Méndez
Judit Benages
21/09/2019 - 21:00h

Entrevistem el psicòleg vilafranquí especialista en adolescència, Xavi Méndez

Xavi Méndez té 35 anys, és exdiable de Vilafranca, músic de diferents grups i exmonitor d’esplai. Si un adolescent li diu que ha començat a fumar porros, el primer que fa és preguntar-li per què. Sense esbroncades, males cares ni judicis de valor. I és que Méndez no només és psicòleg especialitzat en adolescència, sinó que n’és un expert. Ara forma part d’un projecte de l’Ajuntament de Vilafranca, on es fa una intervenció socioeducativa amb els adolescents i les seves famílies. Méndez diu que sempre li ha interessat aquesta franja d’edat perquè “sembla que ningú els escolti, i els adolescents són bèsties molt poderoses capaces d’aguantar moltes coses”.

És possible connectar amb un adolescent?
Sí. Una de les coses que pot servir és donar valor al que diuen. Els adolescents són extrems per naturalesa. Tot el que senten ens semblen coses de nens, i els diem que no n’hi ha per a tant. Ho fem des de la bona intenció, però traiem valor als seus sentiments. Així que el que a mi em funciona és donar valor a allò que estan vivint. Després ja ho posarem tot a lloc, però no hi resto importància des de la visió de l’adult que ho sap tot.

Per què als pares els fa tanta por l’arribada de l’adolescència?
Per la capacitat que tenen de prendre decisions per si sols i perquè, en certa manera, si l’adolescent pateix una mena de dol al notar canvis al seu cos i veure que ja no és el mateix que quan era infant, l’adult també pateix aquest dol al veure que el seu fill ja no serà mai més petit. Els pares senten por abans que arribi l’adolescència, i quan arriba senten rebuig i incomprensió.

Els adolescents són bèsties poderoses capaces d’aguantar moltes coses i fer canvis molt grans

Xavi Méndez

I això que tots hem estat adolescents!
Sí, però tenim memòria selectiva. I crec que fins i tot reneguem de les nostres adolescències, tot i que és l’etapa durant la qual forgem el nostre caràcter. Pels adolescents els pares mai sabran res. Es desmarcaran d’ells, i això per als pares és difícil d’acceptar. Per això crec que el projecte que fem a l’Ajuntament amb famílies determinades hauria de ser un servei públic per a tots els pares d’adolescents, ja que els podríem ajudar a entendre que l’adolescència no és una etapa complicada entre ser infant i adult, sinó que és una etapa clau. Hi ha una frase que diu que naixem dues vegades: la primera és per existir i la segona per ser i, precisament, la segona és l’adolescència.

PUBLICITAT

I per això els pares se’n senten tan responsables.
Sí, és clar, però també s’ha de tenir en compte que per molt que els pares sàpiguen què volen per al seu fill o filla, aquest no els ho deixarà fer. És com donar les cartes d’una baralla quan és infant. D’adolescent n’incorporarà quatre o cinc més que vindran de fora, i tornarà a remenar la baralla. Però en l’adolescència la cosa va de descobrir la vida i assumir riscos, ja que després, d’adults, ja els minimitzem.

Què els fa més por, als pares?
Tot allò que ens venen com a desitjable que suposa riscos: les drogues, les amistats, les relacions per les xarxes socials, l’ús de les tecnologies… I els estudis, és clar.

Les xarxes socials són un problema?
Per mi són el gran problema, i crec que encara queden molts anys per fer treball efectiu. Els adults tenim una barrera perquè no som nadius digitals. Però ells sí, i aleshores intentem plantejar la solució des d’allò que coneixem nosaltres però no tenint en compte què senten ells. Per nosaltres quedar-nos sense mòbil pot ser una marranada, però per a un adolescent quedar-se sense mòbil és com perdre un braç. I molts problemes es donen a casa per un consum de videojocs brutal, i això ho fan davant dels pares sense que sàpiguen ni vulguin saber tot el que comportarà en l’etapa adulta…

Els adults podem ser exemple d’ús del mòbil?
En general, gens. Durant molts anys els pares posen una tauleta al seu fill perquè mengi i ara, de cop, quan és adolescent, li volen treure. O li diuen que fa un abús del mòbil, però els pares són els primers que tenen tot el dia el mòbil a la mà. Els adults estem més fascinats pel mòbil que no pas ells, perquè per a ells és una part de la seva realitat, però a nosaltres ens va venir de nou.

PUBLICITAT

Per què són tan importants, per als adolescents, les xarxes socials?
Els adults tenim clar que són espais virtuals, però per a ells són espais reals de relació. I no els podem jutjar per això, sinó que hem de ser més capaços d’entendre’ls. No ho tenen gens fàcil perquè són joves que s’han criat en plena crisi. Han après que tot s’acaba, i veuen que els pilars que per a nosaltres eren fonamentals ja no ho són. Jo crec que ser adolescent avui en dia ha de ser desesperant, perquè els riscos són molt adults però no tenen les capacitats de gestionar-los per si sols.

Quina és la capacitat de control dels pares sobre els mòbils dels seus fills?
Ha de ser molt complicat decidir quan donar un mòbil a un fill, i més sense cap mena de regulació. Seria impensable decidir que el teu fill als dotze anys comencés a fumar, oi? Però en canvi sí que és decisió teva que el teu fill pugui tenir un mòbil en aquesta edat. Jo no soc fan de les regulacions, però crec que ara mateix els adults en aquest aspecte no podem decidir amb llibertat perquè estem veient el problema des del mig i no tenim la perspectiva real. Ara per ara el que funciona són els pactes i les negociacions, però sempre en positiu.

Per als adolescents, quedar-se sense mòbil és com perdre un braç, però els adults no els podem jutjar”

Xavi Méndez

Què vol dir?
Doncs que en comptes de dir-li a un nen de 12 anys que vol un mòbil que tu no en vas tenir fins als 20, el que s’hauria de fer és dir-li que tant de bo n’haguessis tingut tu i, a partir d’aquí, negociem una mica el calendari i treballem perquè, quan arribi el moment, en faci un bon ús. Segurament el que pensa l’adult és que no necessita mòbil fins als 20 anys, però si l’hi diu, el que farà és generar una barrera més gran. És com quan els nostres pares ens deien que ells als 13 anys ja treballaven, cosa que ens era igual. Si el teu objectiu és treballar coses amb l’adolescent, t’has de guanyar la seva confiança, però has de tenir clar que sempre et desafiarà.

Doncs que complicat, tot plegat…
Pensa que amb un bebè no tenim dubtes: ha de tirar coses a terra per descobrir la gravetat, ha de tirar un got d’aigua per conèixer els fluids… És així com aprenen: explorant.

Però els riscos són més grans amb un adolescent que amb un bebè.
A un bebè també li poden passar coses, però la diferència és que amb un adolescent tu ja no hi seràs present sempre. Però al final, en cada etapa s’han de traspassar unes línies. I jo sé que pot haver-hi errors permanents: una adolescent pot quedar-se embarassada, pot tenir problemes amb el joc o amb les drogues, i això pot marcar la seva vida. Entenc les pors, però si vols que un adolescent faci alguna cosa, prohibeix-l’hi.

I com es gestionen les pors a problemes greus?
Quan un adolescent em diu que fuma porros, el primer que faig és preguntar-n’hi el motiu. És molt diferent si ho fa per riure amb els seus amics o perquè quan arriba a casa els seus pares tot el dia discuteixen i així ell aprèn a ignorar-los. Els nois i noies voldran emborratxar-se, voldran prémer l’accelerador, tindran relacions sense preservatiu… aquí no podrem fer-hi res mai. L’únic que podem fer és bastir-los durant la infància de valors i responsabilitats, però un cop les cartes estan repartides… a jugar. També és important trencar esquemes.

A què es refereix?
Tot el dia jutgem els adolescents, facin el que facin. I ells no estan habituats que no només no se’ls jutgi, sinó que se’ls entengui.

Doni’m un consell per als pares.
Que aconsegueixin que el seu fill es relacioni amb altres adults que per a ells siguin positius, perquè és possible que hi tinguin una incidència que no hi tindran els seus pares. I a partir d’aquí, repeteixo, a jugar!

També et pot interessar

Comentaris