Collita negra o canvi d’estratègia. La fi del cava

17/08/2019 - 17:52h

Santi Borrell

Tots els conflictes s’estan manifestant. És com una ruptura de parella. Els errors del passat emergeixen i es fan visibles de forma molt crua. El cava està generant pobresa i dolor. Porto dies pensant tot el que està passant. Aquests dies estic parlant amb molts viticultors i és terrible totes les històries que expliquen, tot el caos que hi ha dins el sector, per no parlar detotes les trampes que perjudiquen als propis viticultors. La compra de paper és una infàmia que hauria de fer-caure-la-cara-de-vergonya a tot el sector, des del consell regulador, a les empreses, a les cooperatives i als viticultors que ho practiquen. En resum, les crítiques s’haurien de començar a assumir per totes bandes, de forma proporcional. És molt fàcil i molt còmode criticar únicament a les grans empreses del cava. Un nen ja podria veure que vendre una ampolla a 1,50 e no té futur.

Quan vaig publicar l’estudi “La història del cava” (2016), i vaig deixar anar les meves opinions i valoracions en entrevistes i articles sobre el futur del cava, em van dir de tot. Em van dir provocador i altres adjectius. Un cavista reconegut em va preguntar quins interessos defensava. També em van dir que m’estava enfrontant al sector. Aquell mateix any de la publicació del llibre van petar les grans empreses del cava. Tota una metàfora. Ara al cap de tres anys, totes les coses que es van fer malament, estan xocant entre elles, com una explosió incontrolable. Tinc molt clar que la crisi de la DO Cava no acabarà mai, perquè el cava parteix d’un conflicte històric, d’una manca de visió professional i sectorial. A part, les grans empreses continuen amb els seus deutes. Codorniu ja ha sumat dues regulacions de treball, acomiadant 200 treballadors. I Freixenet, possiblement, podrà iniciar el seu propi Ere. La crisi, per tant, continuarà sentmolt dolorosa, mentre que les patronals del cava seguiran defensant la normalitat de la situació.

Quan vaig publicar el segon llibre “La vinya i el vi del Penedès” (2019), les conclusions personals que ja havia extret del primer estudi, es van ampliar encara molt més i es van estructurar d’una forma molt clara dins el meu petit cap, en entendre tota la visió històrica. Primer de tot vaig veure que el gran conflicte del Penedès partia de la propietat de la terra, de l’emblema “la terra, per a qui la treballa”. La propietat de la terra no es va acabar de resoldre mai, fet que va crear una estructura de fang en època de pluges. Actualment, en ple segle XXI, hi ha moltes vinyes que continuen sent treballades en forma de parceria i arrendament. És a dir, una situació equivalent al segle XIX, amb totes les seves variacions i evolució laboral. Una situació que, lògicament, perjudica els rendiments econòmics dels viticultors. Si els preus del vi o del raïm han estat baixos, històricament, donar la part de la collita al propietari, redueix els beneficis de l’explotació agrària. La propietat va ser una anomalia central que marcaria la feblesa dels pagesos davant el poder i la tirania dels grans comerciants, ja que els pagesos no podien fixar el preu del vi que elaboraven al seu mas. 

D’una manera o d’una altra, les grans empreses industrials “del xampany” van seguir amb la mateixa estratègia, beneficiant-se de la feblesa dels pagesos i de la manca de control oficial dels organismes públics. Un sector sense estar regulat no podia tenir una evolució estable, de distribució de la riquesa, un sector que va implantar una regió pels seus productes el 1986. Així es va crear el gran desastre (la regió del cava), digne d’estudi en les universitats de ciències polítiques, per entendre les connexions entre les grans empreses i elspolítics de cada època. Els polítics de torn van desaparèixer del mapa, però la regió del cavava quedar estampada com un ridícul de tot el sector. Analitzant aquesta manca de criteri enològic i empresarial, les noves etapes històriques no seran gaire diferents, ja que la mentalitat dominant del Penedès segueix sent la mateixa. Hi ha una mentalitat de submissió, de por. No hi ha gaire voluntat de canviar les coses. S’estan obrint alternatives molt clares, però encara són testimonials. Són canvis que s’han de fer dia a dia. Una petita part d’elaboradors han acabat abandonant la DO Cava, mentre que la majoria dels elaboradors segueixen donant suport a la DO Cava, avalant el seu propi enfonsament. No acabo d’entendre la mentalitat conservadora de molts bons elaboradors que encara formen part de la DO Cava. No entenc tanta por per millorar i de seguir formant part d’una DO sense prestigi. Una segona alternativa també és possible, ja que una part de joves viticultors han començat a elaborar vi d’alta qualitat, a embotellar-lo i comercialitzar-lo. Aquesta petita revolució del Penedès cap a l’alta qualitat va començar a finals del segle XX, de forma silenciosa, amb les noves generacions de viticultors, enòlegs i sumillers, amb la creació dels primers cellers. Cellers que han anat fent els seus clients i els seus vins, collita a collita, apostant per les varietats autòctones i la mínima intervenció, de forma ecològica, biodinàmica o natural. En aquests últims anys, continuen apareixent nous petits cellers de viticultors que estan seguint aquesta línia històrica.

Analitzant aquesta manca de criteri enològic i empresarial, les noves etapes històriques no seran gaire diferents, ja que la mentalitat dominant del Penedès segueix sent la mateixa. Hi ha una mentalitat de submissió, de por. No hi ha gaire voluntat de canviar les coses. 

Santi Borrell. Poeta i autor del llibre “La vinya i el vi del Penedès”

La unitat de la pagesia és un desig, veient tot el que ha passat aquests dies, veient com els joves s’han acabat rebel·lant davant la passivitat dels dirigents sindicals dels viticultors. Potser tot el sector hauria de dimitir en bloc. Aquestes primeres grans manifestacions dels pagesos (14 i 16 d’agost) han sorgit de la base, dels viticultors professionals, de les famílies que viuen realment de la vinya durant tot l’any. Hi ha petites històries que m’han arribat de primera mà i que em fan dubtar de moltes actituds de servei i manca d’acció real, ja que la crisi dels preus no es podrà solucionar amb una taula de negociació. Encara veig una notable alineació dels sindicats de pagesos amb les directrius del consell regulador de la DO CAVA, ja que els sindicats en formen part d’ella i aposten per un diàleg i una solució màgica. Tampoc podem oblidar les grans cooperatives que també formen part d’aquesta estructura en crisi. Les cooperatives han actuat com a grans pulmons de vi base, competint entre elles, reduint, fins i tot, el preu del litre de vi base. Veig moltes dissonàncies i moltes paradoxes dins la pagesia, dins les associacions sindicals, dins de les cooperatives. Cada viticultor té unes variables diferents amb un altre, ja que el mercat del raïm està molt fragmentat i dividit. Cal molta reflexió i poder mirar una mica més enllà de les accions que es vulguin realitzar, ja que el futur del viticultor passa únicament per poder-se alliberar de les grans empreses. 

La solució està en un altre lloc. La solució significa veure el conflicte tal com ha anat evolucionant al llarg del segle XX i part del segle XXI. Els baixos preus no tenen futur. I tal com vaig escriure en el llibre “La història del cava”: la història del cava és la història d’un preu. Si no es pot entendre aquesta frase, continuarà la crisi, fins que la crisi acabi esclatant de forma traumàtica i definitiva. La crisi del cava és la mateixa crisi que va patir el vi comú, tal com vaig escriure en el llibre “La vinya i el vi del Penedès”. Té les mateixes característiques i els mateixos ingredients. Grans empreses que comercialitzen i exportengrans volums de vi a baix preu. El que han anat fet les grans empreses del cava és el que van fer els grans magatzemistes de vi comú. El mateix sistema, la mateixa estratègia. El mateix fracàs. La situació no pot canviar amb una reunió amb la consellera d’agricultura que defensa una millora de preus pel raïm i, a la vegada, defensa el pla estratègic del cava. Evidentment, si no hi ha polítics de nivell, és perquè tampoc hi ha grans empresaris de nivell.

La unitat de la pagesia és un desig, veient tot el que ha passat aquests dies, veient com els joves s’han acabat rebel·lant davant la passivitat dels dirigents sindicals dels viticultors. Potser tot el sector hauria de dimitir en bloc. Aquestes primeres grans manifestacions dels pagesos (14 i 16 d’agost) han sorgit de la base, dels viticultors professionals, de les famílies que viuen realment de la vinya durant tot l’any. 

Santi Borrell. Poeta i autor del llibre “La vinya i el vi del Penedès”

El futur es tornar a fer el vi al mas. I fer del Penedès, en un període de 10 a 20 anys, una gran regió de prestigi, amb petits viticultors que segueixen l’estela dels petits cellers que han apostat per l’alta qualitat. A la vegada s’hauria d’apostar per una defensa radical de la unitat del sector, acabant amb la bogeria i lluita pels preus i la gran producció, fet que ha generat un sector salvatge i competitiu. A més, s’hauria d’apostar per l’enoturisme de forma seriosa, amb una cuina que aporti prestigi al Penedès.Com es pot aposar per l’Enoturisme, comprant el raïm a 30 cèntims i venent les ampolles a 1,50 euros? Així no es pot fer enoturisme.

PUBLICITAT

S’acabarà convertint el Penedès en una zonaproductora de mètode Charmat? Alguns petits cellers ja estan apostant pel mètode Ancestral, veient el desprestigi i manca de valor que té el cava? Acabarà cohabitant una regió de la DO Cava amb empreses de capital internacional que apostin per grans produccions de Granvas? El futur del Penedès només dependrà del que decideixen els viticultors. La crisi de preus del raïm podrà durar tres o quatre anys més, depenent de les condicions climàtiques, però la crisi històrica del Cava no s’acabarà  mai. La complexitat és tant crítica i profunda que podrà passar qualsevol fet imprevisible en les pròximes setmanes, mesos o anys. Collita negra o canvi d’estratègia. Els viticultors ho decidiran.

També et pot interessar

Comentaris