Lluita per l’hegemonia

17/05/2019 - 09:14h

 Toio Ribas

Vilafranca

“Com aniran aquí les municipals?”, pregunta una persona que fa uns anys que viu a la vila. “El vent bufa per l’esquerra…”, respon un veí. “Hill o Romero passaran a Regull?”, fa un tercer.
La conversa segueix parlant dels duels electorals que es mostren en la campanya: ERC-JxC, Comuns-PSC, PP-C’s,…

Al marge de les propostes que fa cada grup, dels detalls concrets de cada localitat i, fins i tot, de les persones que integren les candidatures, en aquesta doble convocatòria (municipal i europea) en el panorama català es dirimeix, en una segona volta, qui guanya a qui. Qui és hegemònic, en definitiva. Quan es diu que el vent bufa cap a l’esquerra té un nom concret: ERC. I el mateix líder del partit així ho ha manifestat. És l’hora d’ERC, doncs?

PUBLICITAT

En la política catalana el plus de l’hegemonia –tenir més gent, més vots o més diputats— ha estat dual i ha fet giragonses. De sortida era el PSUC, just fins abans de les primeres eleccions. Tenia gent a tot arreu, com amb irònica admiració deia Jordi Pujol. A partir del 1977 va ser hegemònic el PSC. Un dels seus eslògans més populars era “visca, visca, visca, Catalunya socialista” i feia posar molt nerviós a Pujol que, des d’un quart lloc, aspirava a ser gran com els altres.

 

L’atractiu de la nit del diumenge 26 de maig és veure qui queda al capdavant del poder municipal i entre els parlamentaris catalans europeus

I a partit de 1980 i posteriors, va ser CiU la força hegemònica. I va poder fer com el PSUC: estar a tot arreu. Col·legis professionals, entitats, agrupacions,… que amb l’ajut de les accions que es podien fer des del govern va bastir entramats socials seriosos. Però… al seu costat el PSC va liderar alcaldies de grans ciutats, diputacions, entitats socials,… que amb el suport que fluïa des del Govern de l’Estat van configurar un panorama fort.

PUBLICITAT

Va ser el llarg període del dualisme català evidenciat plàsticament a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. La Generalitat era de CiU i l’Ajuntament del PSC. I a cada banda hi havia aliats, confrares i subalterns. La tensió dialèctica va viure’s en la LOAPA, l’OTAN, JJOO, comarques, àrea metropolitana, consell de les regions, … però en els temes bàsics estaven d’acord: es construïa el país i es consolidava la democràcia.

Amb els tripartits van canviar les tornes. L’ERC de Carod va decantar-se pel PSC i ICV i a Madrid demanava el protagonisme que havia tingut CiU. Però l’Estatut i la sentència van capgirar radicalment el panorama i va créixer l’independentisme. La tensió per l’hegemonia va engrescar-se entre ERC i convergents.

Ara estem en un punt àlgid d’aquesta tercera fase de la política catalana. I aquests dies aflora sense complexos la tensió entre ERC i JxC o Junqueras -Puigdemont,tots dos impedits de participar en el debat de dimarts a TV3. El 26 a la nit aquest recompte és el que tindrà més atractiu. Els altres duels també interessen per saber qui contrapesa el gran.
Les ferides de tots es notaran l’endemà i algunes poden ser dolentes. Les patirem tots.

També et pot interessar

Comentaris