I ara què?

Gemma Urgell

Diumenge, 11 de juliol.

Moment del cafè i de donar voltes per Internet mirant i comparant portades dels diaris. Algunes, les que ens arriben de Madrid, em remouen l’estòmac. No han entès res de res. I mira que ahir ho vam posar senzill. Només calia entendre una cosa: els catalans estem cansats i per això el crit unànime era el d’independència.Perquè, des d’aquella manifestació del 1977 fins ara, hem demostrat que hem treballat perquè se’ns entengui i se’ns respecti, amb diferents formes d’encaix dins d’aquesta Espanya que jo he cregut plurinacional, però s’ha vist que allà no se’ns vol escoltar.

I ara què? Em pregunto mentre repasso tot el que milers de persones hem explicat i hem retransmès allò que ahir va passar a Barcelona. La resposta no la tinc, no la sé. L’únic que sé és que cal anar junts i cal que els polítics que hi havia en la nostra manifestació també ho entenguin. Alguns, a partir d’aquest diumenge tindran una posició incòmode, gens fàcil. Hauran de ser valents i reformular l’encaix que ells veuen amb Espanya. D’altres hauran de demostrar més rigor, seriositat i honestedat amb les opcions de futur. D’altres, tenir en compte que la clau d’avançar és la de sumar opcions i camins. I els altres partits, els que ahir no hi eren, tenir més sensibilitat, demostrar més intel•ligència i no dividir.
Ahir va ser la manifestació de la gent, dels cansats que se’ns prengui el pèl, del català emprenyat que reclama més valentia i més sensibilitat; de la catalana que té interès en la política; del que sap que si hi ha desafecció és perquè s’ha demostrat que l’actual sistema polític i de representació ha caducat. Ahir, nosaltres, la gent, vam fer evident que a partir d’ara volem encetar una nova etapa.
Somric, estic emocionada i orgullosa pel que va passar ahir. Junts podem avançar. Que res quedi aquí!

Dimarts, 20 de juliol
No han entès res. I ara què?