92
Joan Serra
Amb l’arribada del bon temps, inicio la temporada de terrassa al mític Chivito de Sants i d’entre la fluïda desfilada de gent per la Rambla de Badal, reconec Ramon Tejeiro. Vist de prop, quan s’asseu a la meva taula, està força desmillorat. Passa una mala temporada, encadenant daltabaixos sense treva per recuperar-se. Separació de la dona, atur, embargament de l’apartament a Calafell (“a primera línia de mar, eh?”…, recalca).
Econòmicament les està passant magres, “però el pitjor de tot és la soledat”, em diu mentre ulla el rellotge. “Tothom fuig del teu costat quan estàs apestat per la desgràcia”. Intueixo en el seu to més que amargor, reflexions covades al límit del desert emocional, que l’han conduït a un sublim oasi de saviesa. “Abans, tot era pels diners”. Ara, explica ensems fa una fugissera mirada al rellotge, per ser feliç en té prou amb un euro a la setmana. Es diverteix amb el meu gest de sorpresa. Mira ambdós costats de la taula, com per assegurar-se que no hi ha roba estesa i se m’atansa. “Amb un euro setmanal parlo cinc minuts amb un amic de Pakistan”, xiuxiueja. Insisteixo en el tema. La idea se li va ocórrer passant pel davant d’un locutori del barri. “Em sentia molt sol i necessitava parlar”. Tan sols duia un euro a les eixutes entranyes de les butxaques i va estudiar amb deteniment les tarifes anunciades en els rètols. Així és que, va calcular que si la trucada al Pakistan costava vint cèntims al minut, en podria parlar cinc. Un cop informat de quin era el prefix internacional pakistanès i de quants dígits es composava un número telefònic en aquell país, en va marcar un; a l’atzar.
De l’altra banda del món va contestar-li una veu, jove i masculina. Tejeiro va dir “bona tarda”, va esplaiar-se a pleret de les seves cabòries i va escoltar el discurs inintel•ligible de l’altre. Des d’aquell dia, Tejeiro acudeix puntual, cada dijous, al locutori. Marca el mateix número, i imagino que es reprodueix el mateix diàleg de besucs. Tejeiro ha confegit una vida imaginada pel seu desconegut interlocutor. Darrerament està patint per Salam Aleikum (el nom amb el qual ha batejat el seu amic i que em nego a explicar-li que es tracta d’una salutació i no pas d’un antropònim), perquè fa setmanes que li nota “la veu una mica presa i no acaba de fer net”. Li ha recomanat que glopegi aigua de farigola, en dejú “però pots comptar que no em deu fer cas; els joves són iguals de superbs a tot el món”, sentencia paternalment. Li demano per què no va trucar a Andorra i així entendre’s en català. Per més excuses que s’empatolla, penso que Tejeiro el que vol és imaginar-se el món a la seva conveniència. Mira per últim cop el rellotge. S’aixeca. “És que avui és dijous… ja m’entens”. “Esclar Tejeiro. Records a Salam”. Mentre el veig marxar imagino a milers de quilòmetres un pakistanès, també solitari, esperant la trucada del seu amic “Bona tarda”.
Intueixo en el seu to més que amargor, reflexions covades al límit del desert emocional, que l’han conduït a un sublim oasi de saviesa.
