La decadència del Constitucional

28/08/2009 - 08:35h

Sergi Sol i Bros

Recent estrenada, la democràcia espanyola va instituir un tribunal a imatge i semblança dels que funcionen en qualsevol democràcia per dirimir, fonamentalment, les discrepàncies i xocs en l’exercici de competències i legitimitats de les diverses institucions de l’Estat. En el seu inici, amb l’engranatge acabat d’estrenar, els magistrats del Tribunal Constitucional s’ho van prendre a la valenta. Semblava com si es creguessin el paper d’àrbitre institucional que havien d’exercir i també el de garant de les llibertats i drets fonamentals. Fins i tot hi ha sentències que en deixen testimoni. Ara, vist amb tres dècades de perspectiva, caldrà abonar que només va ser un miratge.

Amb el temps i amb cada successiva renovació dels seus membres, tots ells juristes de reputat prestigi a priori, s’ha anat consolidant un tribunal en què hi ha un equilibri gens matisat de persones afins a la dreta i a l’esquerra espanyoles. La instrumentalització del Tribunal Constitucional és un fet. Tant és així que persones –llegeixi’s Roca i Junyent- que es caracteritzen pel seu accentuat sentit d’estat (d’Estat espanyol, per entendre’ns) no han dubtat a afirmar que això del Constitucional és poc més que la corretja de transmissió dels interessos de les dues grans formacions polítiques espanyoles. Per això, el mateix exponent de la Constitució, i antany exsecretari general de Convergència, els va fer un prec públic, a tots i cadascun dels membres del TC, per demanar-los que per dignitat pleguessin, amb la intenció d’iniciar un procés de renovació d’aquest òrgan que és part fonamental de l’esquelet d’un estat que es pretenia plural i que el temps s’ha encarregat de demostrar que no ho era pas tant o, per ser més exactes, que cada dia ho és menys. La qüestió és que com a culminació de l’anomenada transició espanyola –que va ser qualsevol cosa menys modèlica- els seus protagonistes van simular, i altres van voler creure-s’ho, que això de l’Espanya plural anava de debò. Del cert que tanta ingenuïtat en determinades persones no deixa de ser sospitosa.

La justícia, segons la tradició clàssica, és un dels tres pilars d’un estat de dret, juntament amb el poder executiu i el legislatiu. I poc o molt així funciona en democràcies de llarga tradició. La separació entres els poders executiu i legislatiu s’evidencia als Estats Units cada cop que xoquen. I no són poques les vegades que el Totpoderós President de la primera potència mundial s’ha de fer enrere perquè no pot superar la barrera de les cambres legislatives nord-americanes. O l’escull que pot arribar a representar el Tribunal Suprem dels Estats Units. No és que allí no intervinguin els dos grans partits del país en la designació dels seus membres. És que els magistrats que el composen se’l creuen. Són una democràcia on la divisió de poders és un fet malgrat tots els peròs, que no són pocs, que es poden objectar al tipus de sistema polític i de societat que regeix als Estats Units.

 

També et pot interessar

Comentaris