Les dues cares de l’esport
Daniel García Peris
Dissabte passat vaig tenir la sort d’assistir a Sitges a un triangular de rugbi entre el club de la ciutat, el de Cornellà de Llobregat i els nord-americans California Bald Eagles Rugby. La calor era d’aquelles que conviden més a buscar una bona ombra que no pas a disputar un partit. Però, malgrat les temperatures extremes, jugadors, entrenadors, àrbitres i seguidors van demostrar un compromís admirable. El resultat era gairebé anecdòtic. El més important era competir, compartir i al final gaudir del tradicional tercer temps, una tradició que resumeix com pocs esports els valors del respecte i la companyonia.
Just una setmana després, en canvi, totes les mirades a la mateixa població estaran posades en el pas pel Penedès del Tour de França, després d’haver efectuat l’històric ‘Grand Départ’ des de Barcelona el dia anterior. Un dels espectacles esportius més grans del món, capaç de mobilitzar milions d’espectadors, equips, televisions, patrocinadors i la popular caravana publicitària que precedeix els corredors. Un desplegament extraordinari que també comporta talls de carreteres, restriccions de mobilitat i afectacions al transport públic.
No es tracta de contraposar un model bo amb un de dolent. El Tour és un magnífic aparador internacional i una oportunitat perquè Catalunya es mostri al món. Però és inevitable pensar en el contrast entre les dues realitats. D’una banda, l’esport convertit en un gran espectacle global. De l’altra, un camp modest on l’única recompensa és haver donat el millor d’un mateix i acabar compartint taula amb qui, feia només uns minuts, era el teu rival.
L’esport necessita grans esdeveniments perquè inspiren, emocionen i projecten un territori. Però també necessita els clubs de base, els voluntaris i els esportistes amateurs que mantenen viu allò que, probablement, n’és l’essència. Perquè quan desapareixen els focus, les audiències i els patrocinadors, encara hi ha persones disposades a entrenar, competir i gaudir simplement per passió. És en aquests terrenys de joc, lluny del soroll mediàtic, on sovint l’esport ens recorda per què va néixer, molt abans de convertir-se en un espectacle.
