El gra i la palla. Postil·les a “La prudència i els traïdors”

César Martín

Vilafranca

Fa tres setmanes vaig publicar un article titulat “La prudència i els traïdors” que ha suscitat un bon nombre de comentaris. La majoria m’han arribat per correu electrònic i tres més a través del 3d8.
El que més pot desitjar qui fa el pas d’escriure als diaris és tenir lectors. Si, a més, rep comentaris intel·ligents i crítics, la satisfacció encara és més gran. Moltes gràcies, per tant, als qui m’han llegit i, encara més, als qui s’han pres la molèstia de contestar-me. A alguns d’aquests últims voldria dedicar l’article d’avui, molt més extens de l’habitual gràcies a la cortesia del director.
Començaré amb una puntualització que considero substancial: mai no he equiparat –com pretén algun dels meus crítics– independentisme amb feixisme. Mai. De fet, la paraula “independentisme” o qualsevol dels seus derivats no figura al meu article. Tampoc no trobaran cap afirmació similar a cap altre escrit meu. Encara més: es tracta d’una equiparació que em repugna per la seva falsedat òbvia.
El que ningú no pot ignorar, però, són els lligams entre feixisme i nacionalisme, la qual cosa no vol dir, per descomptat, que siguin el mateix. El diccionari de l’IEC, per citar una font gens sospitosa, defineix el feixisme com un “moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social”, i no hi ha un sol estudiós reconegut d’aquesta ideologia –Popper, Berlin, Arendt, Bobbio, Sartori, Eco…– que no destaqui el component nacionalista del feixisme. En definitiva, si bé hi ha nacionalismes que no són feixistes, el feixisme sempre és nacionalista.
L’heterogeneïtat política i social tants cops proclamada –i àmpliament reconeguda– del nacionalisme català implica que estigui integrat per molt diversos corrents: des de les democràticament irreprotxables fins a d’altres que no ho són tant (o gens). Crec que ningú no s’escandalitzarà si dic que dins del nacionalisme català tenen un pes notable grups de clara matriu marxista-leninista (per bé que actualment es presenten com a “anticapitalistes”, “antifeixistes” o “antisistema”), l’objectiu final i explícit dels quals és la socialització de l’economia, l’abolició de la democràcia representativa i la construcció d’un Estat totalitari (que ells en diuen “popular”). No, ningú no se n’escandalitzarà, d’això. Àdhuc es pot dir que avui, a Catalunya, ser d’extrema esquerra està, malauradament, de moda.
En canvi, malgrat que tots els moviments nacionalistes europeus –sense excepció i començant pel nacionalisme espanyol– presenten components feixistes, el nacionalisme català sempre s’ha considerat a si mateix immune a aquesta malaltia. Encara més: en un exercici d’acrobàcia admirable, es presenta sovint com a “antifeixista” allò que, a la vista de les seves proclames, activitats i objectius, és objectivament totalitari i feixista.
En la seva versió contemporània, el nacionalisme català es manté, sens dubte, completament allunyat d’algunes característiques essencials del feixisme, com ara el racisme, el sexisme, l’enaltiment de la violència o el culte al líder (en aquest últim punt, a pesar dels titànics esforços de Jordi Pujol i d’Artur Mas). En canvi, és visiblement permeable a algunes d’altres, com per exemple l’exaltació del sentiment sobre la reflexió, la identificació d’un enemic únic de qui indefectiblement provindrien tots els mals, el control dels mitjans de comunicació, l’ús intensiu de la propaganda, l’endogàmia com a procediment d’ocupació dels centres de poder, la instrumentalització del sistema escolar o la desqualificació sistemàtica del discrepant.
Les persones que han comentat el meu article al 3d8 fan diferents exercicis de distracció (la lloa a la Diada del 76, l’elogi de les virtuts cíviques de Carbonell, la descripció de les moltes bondats del nacionalisme català o de les múltiples perversitats espanyoles), però cap d’elles no entra al fons de la meva tesi. Molta palla, sí, però totes eviten l’anàlisi del que jo qualificava com “l’essència de la frase”: la paraula “traïdors”. I l’eviten perquè els crema.
Carbonell podria haver dit “que la prudència no ens faci mandrosos”, o “que la prudència no ens allunyi de la llibertat” o, com escriu el senyor Pere  Martí, “prenem decisions, fem valer els nostres drets, no ens deixem esporuguir per les amenaces”. Podria haver dit això, és clar, però no ha va fer. Va dir “que la prudència no ens faci traïdors”. Repeteixo: “traïdors”. O sigui, enemics de la pàtria, persones que han de ser apartades del grup com empestades. El senyor Pere Martí, escriptor i professor de literatura, hauria d’entendre millor que ningú una cosa tan senzilla com que el camp semàntic de la paraula “traïdor” no té res a veure amb els d’”indecís”, “reivindicatiu” o “esporuguit”. Res.
Si la frase de Carbonell hagués estat un arravatament seu, fruit d’un moment d’exaltació, la cosa no tindria més importància. Qui no ha dit mai alguna inconveniència? El problema, tanmateix, és que la frase ha estat adoptada per un sector del nacionalisme català com una de les seves consignes més estimades. Apareixia, sense anar més lluny, al cartell de la convocatòria de l’acte que el passat 9 de setembre van celebrar a Sant Boi els partits Podem, CUP i ERC, i es fa servir habitualment pels intel·lectuals i polítics nacionalistes.
El gra del meu article –un gra que ningú no ha volgut examinar– és que la frase en qüestió presenta dues notes que resulten difícils d’escamotejar. Totes dues figuren identificades a la conferència que va pronunciar Umberto Eco l’any 1995 a la Universitat de Columbia, en què destriava les característiques del que va denominar “feixisme etern” o “ur feixisme”. També les trobaran a qualsevol dels altres autors que he citat abans.
La primera és la defensa de l’irracionalisme, amb la consegüent apel·lació a l’emoció –i no pas a la reflexió– com a eina principal orientadora de la conducta política. Això és el que comporta el menyspreu de la prudència, la primera de les virtuts clàssiques, la que Aristòtil –i amb ell, explícitament, Montaigne, Spinoza o Montesquieu, per citar tres cims indiscutibles del pensament– considerava guia de totes les altres.
La segona característica, lligada a l’anterior, és la condemna de la discrepància i l’apropiació de la capacitat per decidir qui ha de ser considerat patriota i qui traïdor. Cito literalment Umberto Eco: “per a l’ur feixisme, el desacord és traïció”.
L’actor i expresident de l’Acadèmia del Cinema Català, Joel Joan, encara va portar un punt més lluny la frase de Carbonell: “quan es giri la truita –va dir–, qui no sigui independentista serà un traïdor”. Potser els meus crítics també la consideren irreprotxable?
Perquè, estimats lectors, ¿a qui pensen vostès que es referien Carbonell o Joel Joan, o es refereixen els nacionalistes en general –siguin francesos, espanyols, flamencs o catalans–, quan pronuncien la paraula “traïdor”? Als futbolistes que canvien d’equip? Als homes que enganyen les seves dones? O més aviat a aquells que no comparteixen les seves idees polítiques?
I, el que és més important, amb quina intenció fa servir la paraula “traïdor” un polític o un intel·lectual nacionalista? Potser per fomentar el pluralisme i l’esperit crític? Potser amb l’ànim de garantir el dret d’opinió dels discrepants en la futura i edènica nació alliberada? Potser per assegurar que no siguin discriminats en l’accés a la funció pública? O més aviat per apartar-los, per condemnar-los a l’ostracisme polític i social, per construir una societat atemorida, uniforme i dòcil?
Finalment: amb quin dret, sobre la base de quina legitimitat, superioritat o revelació, pot una persona decidir qui és traïdor i qui no ho és?
Aquestes preguntes són el gra del meu article, les que voldria que algú –més enllà de lloar les creixents meravelles del nacionalisme català i explicar com de dolents són els espanyols– tingués l’ànim de respondre.
Ja per acabar, senyor Pere Martí, diu vostè que l’objectiu que jo atribuïa a la frase de Carbonell “d’identificar, amenaçar i atemorir els discrepants, no ha servit de gaire”, com demostra el fet que jo tinc “una columna al 3d8 i que C’s o el PP continuen tenint representació parlamentària”. Molt amable i molt generós, senyor Martí. Segurament vostè no té notícia de les agressions que amb notòria regularitat pateixen les seus de C’s, del PP i fins i tot del PSC. Ni de la manera divertidíssima com els Trabucaires de Cardedeu van disparar les seves armes orientant-les vers l’habitatge del regidor del PP d’aquella localitat. Ni de l’enginyosa arribada de Carnestoltes a Solsona l’any passat, amb una estelada a l’esquena i simulant que matava espanyols. Ni d’aquell programa de TV3, tan graciós, en què es disparava amb una pistola contra les caricatures del rei i del columnista Salvador Sostres. Ni dels catalans que han d’ocultar les seves idees a la feina o a les seves activitats socials per tal de no ser escarnits o marginats. Ni tan sols deu saber res del tracte privilegiat que els Diables de Vilafranca –com els de tantes altres ciutats catalanes– dediquen cada any als regidors del PP, ni de les condicions en què sovint han d’exercir aquestes persones la seva funció. És que aquí som molt de la broma! Pel que fa a aquesta columna, li suggereixo que pregunti al director del 3d8 quantes vegades li han demanat la seva supressió. També conservo uns quants correus que l’il·lustrarien força.