Explicar la història sencera

Maria Torra

Hi ha regals que no s’emboliquen. Fa pocs dies, una amiga em va enviar un article de Gemma Lienas. En llegir-lo em vaig aturar en una frase d’ Edgar Morin: «Les dones són les agents secretes de la modernitat.» Des d’aleshores no he deixat de donar-hi voltes. I, sobretot, de pensar en el Penedès. Durant generacions, mentre molts homes marxaven a la guerra o passaven llargues temporades fora de casa, moltes dones van mantenir les masies, van administrar els recursos familiars i van assegurar la continuïtat d’un patrimoni que encara defineix el nostre paisatge. Sense aquell treball constant i silenciós, moltes explotacions no haurien sobreviscut. Aquella realitat no era exclusiva de les masies. També es reproduïa en moltes empreses familiars, on les dones assumien responsabilitats essencials sense ocupar necessàriament el primer pla. Sovint eren elles les que sostenien el dia a dia del negoci mentre el reconeixement públic se l’enduien uns altres. Ho vaig entendre amb un dels meus primers clients al Penedès: la propietària, vídua que tirava endavant l’empresa i la família, mantenia els seus dos fills, que hi treballaven sense cobrar. Li vaig suggerir que tinguessin un sou i autonomia econòmica. Va acceptar, però el fill continuava essent l’hereu natural mentre la filla quedava en un segon terme. Aquell episodi em va fer comprendre fins a quin punt els costums poden pesar més que les bones intencions. La història acostuma a recordar els qui ocupaven el centre de l’escenari. Però moltes vegades el progrés l’han fet possible persones que gairebé no hi apareixen. Potser la història no s’ha d’escriure de nou. Potser n’hi hauria prou d’explicar-la sencera.