“Al meu besavi, l’abraçaria i li diria que entenc que no hagués parlat de la guerra”
Entrevistem Gemma Ruiz, estudiant vendrellenca guardonada pel seu treball de recerca
Gemma Ruiz és una jove vendrellenca que ha estat guardonada amb el Premi Jordi Gavaldà de la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona, en la categoria de ciències socials i humanitats, pel seu treball de recerca (TREC) ‘Joan Moncada Puig i els camps de concentració franquistes. Del silenci a la memòria’. Es tracta d’un impressionant estudi d’investigació que Ruiz va dur a terme per reconstruir la vida d’un besavi matern seu, Joan Moncada, durant el segon curs de batxillerat humanístic i tutoritzat pel professor Sergio Garcia.
A partir d’un sol detall que li va explicar l’única filla de Moncada encara viva, la jove va dedicar més d’un any i mig a investigar què li va passar a Joan Moncada, nascut a Vilanova i la Geltrú el 1915 i que va apuntar-se per fer el servei militar com a voluntari abans del que li tocava, l’any 1936, amb 21 anys, perquè el seu pare va emmalaltir i va morir el 1935 i fent la mili podia guanyar un sou per a una família de pescadors amb dos germans més petits.
Deixem constància aquí de la resta de la història: Moncada va passar anys en un camp de concentració franquista, després es va casar a Vilanova i hi va morir el desembre de 1985. Va tenir 4 fills –una era l’àvia de la Gemma–, i en vida va conèixer cinc nets.
Quin comentari de la seva tieta àvia la va anivar a fer el TREC?
Em va explicar que un dia, mirant un documental per televisió on sortia el creuer franquista ‘Baleares’, el seu pare –el meu besavi– va dir que havia lluitat contra aquest vaixell a la Guerra Civil. Res més.
Com arriba el seu besavi a un camp de concentració?
Quan al seu vaixell republicà veuen que la guerra està perduda se’n van cap a Tunísia, lligada a França, i els internen allà i després a França. No tinc cap document de quan entra al camp, però sí que acabarà al camp de Rota (Cadis) i que s’hi està fins al 29 de novembre del 1939.
I què passa aquell dia?
Que el camp està tot ple de presoners i els han de distribuir en grups cap a diferents batallons de treballadors. El meu besavi és destinat amb el batalló número 34 a Los Barrios, també a la província de Cadis.
Quan de temps s’hi està?
No he pogut trobar la data de sortida exacta, però per relats familiars, entre els quals el del meu tiet avi, l’any 1942 ja era a Vilanova. Espanya s’havia d’intentar regenerar ja sense la mà d’obra de presoners que tenia a la postguerra. Aleshores comença la seva nova vida, però amb un daltabaix.
Què va passar?
En arribar a Vilanova després d’anys al camp de treball es troba que el seu germà mitjà, que també havia anat a la guerra i va estar en un camp d’Aranda de Duero (Burgos), encara no havia tornat i s’assabenta que la seva mare, Josepa Puig Rull i rebesàvia meva, havia patit un trastorn mental i uns tiets l’havien enviat a un psiquiàtric de Sant Andreu (Barcelona). Es va acabar suïcidant, segons he pogut també documentar, el 6 de desembre del 1937. Està enterrada en una fossa de Montjuïc.
…
El meu besavi no tenia ni idea que la seva mare havia mort feia cinc anys! Torna a casa seva el 1942 i s’hi troba només el germà petit…
Que dur!
Va intentar refer la seva vida vivint amb el seu germà petit, Salvador, i fent de pescadors. Van passar dies que havien de dormir a la barca perquè no tenien diners ni per pagar on dormir… Després ja coneix la meva besàvia i forma una família. També torna el Pere, el seu germà gran. El meu besavi mai parlava de tota aquesta història…
Ho entén?
Sí, i al TREC ja explico que la culpa no és dels que no van tenir valor de parlar-ne, sinó dels que sabem aquestes històries o les podem saber i no les fem públiques.
És un debat recurrent…
Sí, perquè es pot entendre que la generació de la meva iaia callés per no trair el que van passar els seus pares, però si no es recupera la història el trauma es va perpetuant. Molts homes que van patir la guerra en van pagar les conseqüències amb la família perquè estaven traumatitzats i mai van parlar-ne. Aleshores, esclar, la depressió ni existia i s’anava transmeten a futures generacions. No és culpa de ningú, perquè també en són víctimes.
Com es va sentir fent el TREC, finalment premiat?
Em feia molta iŀlusió cada troballa, perquè li podia anar a explicar a la meva tieta àvia la història del seu pare. A ella i a ma mare també els ha fet molta iŀlusió poder anar omplint buits familiars que sempre havien tingut.
Si tingués davant el seu besavi, què li diria?
Li faria una abraçada i li diria que entenc que no hagués dit res, per tot el que va viure i tot el que va haver de passar. Per això ho he explicat jo.
Ha documentat quants camps de concentració franquistes hi va haver?
Des dels primers que es creen l’any 1936 fins que tanca l’últim, el 1947, a Aranda de Duero, en van funcionar 295. Al meu treball els identifico al mapa d’arreu d’Espanya i si eren provisionals, intermitents, estables o de llarga durada…
On ha trobat la documentació per al seu treball acadèmic?
Una bona part, com el document del batalló 34 al qual va pertànyer el meu besavi, al tribunal de comptes d’aquest batalló, que es guarda a l’Arxiu de Salamanca, on hi ha bàsicament també la documentació més important de la guerra. Però he visitat o contactat amb altres arxius.
Amb el seu TREC, el seu besavi estaria molt orgullós…
Està enterrat al cementiri de Vilanova, amb la meva besàvia, i a la seva tomba hi ha una barca gravada. És com un simbolisme que va néixer al mar, va lluitar a la guerra al mar i va morir al costat del mar.
