“Portar l’ensenyament musical als pobles petits és parlar d’igualtat d’oportunitats”
Entrevistem Sílvia Romera, directora de l’Escola de Música de l’Alt Penedès
Sílvia Romera Roca (Barcelona, 1981) és professora de piano i directora de l’Escola de Música de l’Alt Penedès (EMAP), una escola gestionada pel Consell Comarcal de l’Alt Penedès, que ofereix aprenentatge musical als pobles petits de la comarca que no poden tenir escola de música pròpia. La particularitat de l’EMAP és que no té seu, i ofereix la formació en equipaments municipals dels pobles, com ara escoles de primària o centres cívics.
Sílvia Romera es va especialitzar en piano clàssic, estudiant entre el Conservatori del Liceu i el Conservatori Superior de Música de Badalona, amb la pianista Eulàlia Solé. Després d’uns anys preparant-se com a intèrpret i de començar la carrera d’Història de l’Art (que assegura que té “pendent”), va veure que el seu camí tenia més a veure a l’educació, de manera que va estudiar Pedagogia a la UAB, que va completar amb un postgrau en Gestió Cultural.
Les seves inquietuds inteŀlectuals l’han portada també a la poesia, àmbit en què, sota el pseudònim de Silvie Rothkovic, ha publicat alguns poemaris.
Des de quan és directora de l’EMAP?
Hi vaig aterrar quan el projecte tot just engegava, fent una substitució. El segon curs l’aleshores directora, la Montse Díez, va decidir no continuar i vaig optar al càrrec. D’això aviat en farà 20 anys!
Què diferencia el funcionament d’aquesta escola de música, que no té seu, d’una que té instal·lacions?
L’organització és la gran diferència, demana treballar amb gran imaginació perquè cada idea, cada projecte nou que volem fer, hem de pensar la manera d’adaptar-lo a la nostra estructura; es planteja sempre com un nou repte. Aquest curs vinent passarem de 3 persones a 4 a l’equip directiu per tal de poder tenir ben coberta aquesta alta demanda de gestió.
A quants pobles dona servei avui l’EMAP?
Són 22 municipis els que estan adherits al projecte. Cada municipi té la seva evolució: hi ha municipis on no hi ha encara aula física o l’oferta encara és petita perquè fa poc que hi són i d’altres, com la Granada, que és l’aula més gran i que està al voltant dels 90 alumnes.
Algunes d’aquestes aules físiques són les escoles dels pobles. Quines particularitats ofereix això?
El fet de tenir les escoles de primària, en la majoria dels municipis, com a seus, ens permet en alguns casos fer ús de la franja del migdia. Les famílies ho valoren molt perquè els nens i nenes poden optimitzar el seu temps.
Quina evolució ha tingut l’EMAP en aquests vint anys de funcionament?
Ens van donar un projecte amb una trentena d’alumnes i ara passem dels 700, però el recorregut ha requerit molt treball de fons: era un model nou, del qual hi havia molt pocs referents, i tant als ajuntaments com a la ciutadania els costava creure-hi, al principi. Amb el temps se n’han anat veient els fruits i hem obtingut suport i reconeixement. La visió d’una escola que arriba a tants pobles de la comarca és organitzativament molt complexa; si s’ha fet realitat ha estat gràcies al treball constant i a un claustre espectacular que dona el 200% i enganxa per la seva qualitat musical i humana.
Fa uns mesos es va anunciar la construcció de la seu de l’escola, a les Cabanyes. Quan es preveu que començarà el projecte?
Doncs justament aquest mes de juny s’inicien les obres, després de molta feina feta per part del Consell Comarcal i l’Ajuntament de les Cabanyes. És insostenible una escola de música amb aquest nombre d’alumnes, formacions i activitats sense un espai propi.
Tenir edifici canviarà la idiosincràsia de l’escola?
No, l’EMAP no canviarà la seva filosofia; el professorat seguirà arribant a les aules, però tindrem un espai per al treball de l’equip directiu i l’equip docent, instaŀlacions adequades per als assajos dels grups i les formacions, per a les activitats obertes, per al treball de gravació i producció i més espais per acollir les classes de tota la zona propera a les Cabanyes, classes que actualment acull el Centre Cívic de la Granada: un espai que hem sobresaturat i que alhora se’ns fa insuficient i ens limita molt l’oferta i els horaris.
Com valora que l’aprenentatge musical arribi als pobles petits?
És un tema essencial, estem parlant d’igualtat d’oportunitats educatives al territori, d’equitat, de facilitar l’accés a la cultura. L’escola de música és un servei molt difícil de plantejar en un poble petit, cal mancomunar-lo per poder parlar d’una oferta de qualitat i econòmicament sostenible. L’EMAP fa possible que els ciutadans de municipis petits puguin aprendre a tocar un instrument sense haver de desplaçar-se, puguin formar part de conjunts instrumentals i vocals, etc., però sobretot està creant vincles forts entre gent de la comarca i està posant el seu gra de sorra per fer una ciutadania més participativa, sensible, creativa i vinculada a la cultura.
