“El bullying es produeix per emocions no resoltes, com l’enveja”
Entrevista a la presidenta de l’Associació Somx1 de prevenció de l’assetjament escolar, Antònia Colomé
Antònia Colomé és una vilafranquina formada en criminologia i amb un postgrau en prevenció i especialització en casos de bullying o assetjament escolar. Afirma que està molt sensibilitzada amb aquesta greu temàtica social, de la qual aquest dissabte, 2 de maig, se’n celebra –com cada any des del 2013– el dia internacional. Precisament, amb altres persones interessades a treballar per preveure i ajudar qui ha patit o pateix assetjament, van decidir crear, fa un parell d’anys, l’associació Somx1, per a la prevenció de l’assetjament en edat escolar. Des d’aleshores Colomé n’ha estat la presidenta.
Quan es va formar sobre aquesta xacra social diu que va ser més conscient de l’impacte que té en tota societat. Afirma que a Somx1 volen “contribuir a la solució de l’assetjament; creiem en un entorn educatiu, de lleure, esportiu… lliure de por i ansietat, on cada menor pugui créixer i desenvolupar-se de manera sana”.
Per què va entrar a Somx1?
Com la resta de persones, per estar conscienciada amb un tema molt bèstia i que afecta moltes vides. Qui en formem part va ser perquè o bé vam patir d’alguna manera l’assetjament directament o bé en persones molt properes. Quan en pateixes, no saps on acudir, i l’associació permet atendre les víctimes perquè se sentin escoltades i validades. Això és molt important.
Hi deu haver diverses tipologies de bullying…
Sí, i algunes es poden solucionar parlant-ne als mateixos centres on passa, però malauradament n’hi ha que no es resolen. Aquests són els que ens arriben, perquè ja estan en fase avançada. És injust, per exemple, que un menor assetjat hagi de canviar de centre escolar. Provoca una revictimització del cas i la víctima continua patint, perquè se li produeix un desarrelament.
Què origina el bullying?
Es produeix, principalment, per emocions que no s’han resolt correctament. Una de molt important és l’enveja. Tothom l’hem patit, però quan no la controlem i és ella qui ens controla podem ser dolents i podem esdevenir persones assetjadores.
Sovint es culpa la víctima…
Sí, i aquesta també s’autoincul-
pa pel que li passa. Això és duríssim.
No fer res davant d’un cas de bullying el facilita?
Aquesta és la funció de la nostra associació, implicar-nos-hi. El bullying és un reflex de la societat i, sovint, els comentaris que sents són ‘no t’hi fiquis’, ‘deixa-ho estar’, ‘són coses de nens’… I no, no podem passar d’això.
Es pot entendre d’alguna manera l’assetjament?
No és una situació entre bons i dolents i això no justifica res, però està molt bé que entenguem què passa en una injustícia com aquesta. Als càrrecs escolars, sovint, els falta formació i recursos per poder-ho gestionar i a vegades, sense voler, les dinàmiques negatives s’amplifiquen en comptes d’aturar-se.
Com es treballa un grup que assetja una víctima?
Cal aconseguir que cada integrant d’aquest grup reconegui el rol que hi té i n’assumeixi la responsabilitat, un per un. S’ha de treballar el grup de forma individual, i la gràcia és que qui exerceix la violència entengui el que passa i que no pot ser. A partir d’una disculpa sentida, es pot restaurar el benestar del grup.
I si, per exemple, el principal agressor no vol entrar en aquest procés?
És un problema que es dona, sovint també per les mateixes famílies. La frase ‘el meu fill no fa res’ l’hem sentit molt.
Em pot donar alguna xifra sobre la incidència del bullying?
Segons una enquesta de convivència educativa i de seguretat a Catalunya, molt completa, l’any 2022 –l’última duta a term– comportava al voltant del 20% en els centres escolars.
(…)
Amb aquests números, és bastant poc probable que hi hagi una escola on no n’hi hagi casos.
Malauradament, sembla difícil detectar-los…
Falten recursos, sí. A Vilafranca, però, estem intentant portar un cas d’èxit que funciona a Sabadell: que a l’Ajuntament hi hagi un grup de persones molt ben formades per afrontar els casos d’assetjament i en el procediment restauratiu. Quan es detecta un cas, les persones preparades s’impliquen en la solució.
Ara hi ha més bullying que fa dècades?
No es pot saber, però abans fins i tot no hi havia nom per a aquesta xacra. Una dona gran em va dir que era ‘allò que els passa a les gallines’. Si una no està bé, hi van la resta i la piquen…
Tanmateix, sí que se’n saben les conseqüències, oi?
Sí, això està molt estudiat, i poden durar tota la vida. Influeix en els comportaments habituals en societat, com tractar amb la gent i en mil situacions.
Hi deu haver també assetjadors que, penedits, demanen disculpes a les víctimes, encara que sigui al cap d’anys…
Sí, i és un acte de valentia i un pas difícil de fer. Ara bé, la víctima està en el seu dret d’acceptar o no la disculpa, tot i que és un gest que pot contribuir a restaurar el mal. Amb tot, no és el mateix fer-ho al cap d’un o de 20 anys. El procés que haurà passat la víctima i el que s’ho haurà hagut de treballar no té res a veure, però està bé el gest. No hi ha caducitat a l’hora de demanar disculpes, tot i que com més tard es faci, menys valor tindrà per a la víctima.
Vostè s’ha format en criminologia; què ‘atrapa’ d’aquest tema? Per què programes com ‘Crims’ triomfen?
Perquè la formació en criminologia em porta a entendre una mica millor el perquè de certes conductes, sobretot pel que fa a la violència i les relacions.
Acabo novament amb el bullying: com es pot prevenir?
Amb formació i educació. I implicant-nos-hi. Si com a adults no hi fem res ni ajudem, no podem demanar que ho facin els nostres fills, per exemple. A l’associació Somx1 traurem un lema a les xarxes socials, que és ‘Jo no callo’. No callar davant del bullying farà que cada cop sigui menys un tema tabú. I una altra cosa: no és un tema de menors, sinó d’adults. Si diem que és una cosa de canalla passem la responsabilitat a aquesta i minimitzem el problema.
