“M’he acabat dedicant a la fotografia professional per casualitats de la vida”
Entrevistem la fotògrafa penedesenca Marta Jané Garriga.
Marta Jané Garriga (Font-rubí, 1981) va fer el batxillerat artístic a l’Institut Milà i Fontanals de Vilafranca. Diplomada en Turisme, ha estat molt lligada professionalment a l’enoturisme. Acaba de guanyar un premi nacional al prestigiós festival Sugar&Kids a la ciutat d’Àvila, una recompensa a moltes hores de feina, creació i formació. Un guardó que destacava de la fotografia l’habilitat de Jané per captar l’essència i l’expressivitat dels més petits. En les seves fotos, el paper que hi té la llum natural i el paisatge, la major part del Penedès, acaba sent fonamental. la_marta_fotografa és el seu compte a Instagram.
Com vas descobrir que la fotografia podia ser més que una afició per a tu?
La fotografia sempre m’ha agradat molt, però la meva primera intenció anava pel camí de les belles arts, tot i que vaig voler buscar una feina més segura i em vaig decantar per estudiar Turisme. Durant tretze anys vaig estar treballant al centre de visites d’un celler del Penedès i llavors va arribar la pandèmia i el turisme va baixar en picat. En aquell moment esperava el meu segon fill i vaig optar per un canvi radical a la meva vida.
Perdre la feina hi va fer molt.
D’entrada va ser un sotrac important a la meva vida. Perdre la feina després de tants anys… Però a la vegada va ser una sort, perquè em vaig poder dedicar als meus dos fills. Visc en un entorn rural i durant aquell temps els feia moltes fotografies i les publicava. Amics meus quan les veien me’n demanaven per als seus fills. Podria dir que he acabat sent fotògrafa per casualitats de la vida, però sobretot, arran de la pandèmia.
I llavors comences a dedicar-t’hi professionalment.
Em vaig adonar que estava gaudint molt i que la idea podia tenir sortida. Llavors em vaig començar a formar en línia amb dues fotògrafes argentines especialitzades en fotografia infantil amb estil Fine Art un estil que sempre m’ havia agradat.
I t’acabes especialitzant en fotografia infantil?
Vaig començar seguint tendències del sector, comprant decorats, realitzant sessions d’aniversaris dels primers anys dels infants amb uns pastissos… però amb el temps vaig adonar-me que aquest tipus de sessions no em convencien. Em vaig preguntar a mi mateixa per què m’havia d’inventar un attrezzo quan al Penedès i al costat de casa tenia uns paisatges tan bonics. Llavors, el primer que vaig començar a promocionar van ser les sessions de verema. El que va començar amb quatre amics al cap d’un any ja em venia gent que no coneixia de res. Instagram em va obrir portes per començar i ara bona part dels clients són habituals o venen a través del boca-orella a part de la difusió a través de les xarxes socials.
Acabes de guanyar el teu primer premi de fotografia important.
Havia guanyat premis locals, però d’estatal és el primer. Encara ho estic assimilant, perquè al meu voltant hi havia fotògrafs referents de la fotografia infantil molt reconeguts. Només per estar enmig de tota aquesta gent ja va valdre molt la pena, i si a sobre em van escollir a mi va ser fantàstic i molt sorprenent, perquè no m’ho esperava.
La categoria on vas guanyar era Retrat Infantil Fine Art.
La fotografia Fine Art és un estil artístic on es cuiden especialment la llum, la composició, l’estilisme i la colorimetria, així com l’edició, per crear imatges amb una estètica molt definida, gairebé pictòrica, a vegades semblant a una postal.
Què busques captar quan fotografies infants?
Captar com és l’infant. Acostumo a enviar un petit qüestionari a la família per saber-ne l’edat, com és, què li agrada. A partir d’allà busco alguna cosa que el representi. També els ensenyo diferents paisatges perquè escullin. La gràcia de les meves fotos és que mai són iguals perquè depenen de la llum i de com estigui el paisatge en aquell moment.
Com prepares una sessió perquè els infants se sentin còmodes i siguin ells mateixos?
La sort que tinc és que, en ser sessions a l’exterior, els nens acaben actuant de manera natural. No deixo que els pares es posin al darrere demanant un somriure, perquè sovint són forçats. Acostumo a utilitzar objectius que em permeten fotografiar des de certa distància, i això ajuda que s’oblidin de mi i pugui capturar moments molt més reals i espontanis.
Algun somni de futur?
Ara mateix estic en el meu somni. Vaig començar de zero i arribar aquí és per mi un somni fet realitat. Que tanta gent i de tants llocs confiï en mi em dona molta força per continuar i mantenir-me.
