“El fenomen de dir ‘càrran’ en comptes de ‘carn’ es dona per facilitar la pronúncia”
Entrevistem la filòloga Maria Garcia Figueras arran d’un treball on analitza aquest fenomen lingüístic tan curiós.
Maria Garcia Figueras (Lleger, 1973). Llicenciada en Geografia i Història i graduada en Filologia Catalana, és actualment professora de català a l’institut de l’Arboç. Ara fa uns dies va pronunciar una xerrada al Centre de Llorenç del Penedès dedicada a un fenomen lingüístic ben curiós i propi de la nostra zona: l’epèntesi vocàlica medial en paraules que acaben en grups consonàntics formats per una r i una n o m. Aquest tret fa que mots com carn, forn o hivern es pronunciïn, en certs parlars, com ‘càrran’, ‘fórran’, ‘hivérran’. Aquesta característica, documentada en alguns parlars del català central, ha estat analitzada recentment en el parlar de Lleger, nucli de Sant Jaume dels Domenys, on s’ha observat que el fenomen és especialment present en les generacions més grans, mentre que tendeix a desaparèixer entre els parlants joves.
Què et va portar a analitzar aquest fenomen lingüístic tan curiós?
Tot va començar quan un dia, estant a casa dels meus pares, el meu marit va sentir com el meu pare deia ‘infèrran’. No recordo en quin context es va produir però ell, que és de Tivissa i, per tant, parla el català occidental, va quedar molt estranyat. Per mi aquella pronúncia dels meus pares era normal i entrava dins la quotidianitat del dia a dia, però va ser a partir de llavors que ens hi vam anar fixant més. Tot plegat, molt abans de pensar que jo acabaria estudiant Filologia Catalana.
I un dia a la universitat t’apareix la curiositat?
Va ser durant una classe de la Carme Junyent, qui va ser una lingüista catalana molt reconeguda, quan ens parlava del que era una epèntesi, un fenomen lingüístic que consisteix a posar una vocal neutra com a vocal de suport per aconseguir confort en la pronúncia, en la dicció. En aquell moment jo vaig aixecar la mà per explicar que al meu poble deien ‘càrran’ i si això era un exemple clar d’epèntesi. Em va dir que potser caldria estudiar-ho amb detall.
I hi va haver una segona qüestió que et va acabar de decidir.
Va ser a l’assignatura de Morfologia, amb la M. Rosa Lloret, que la qüestió va sorgir quan estudiàvem l’estructura siŀlàbica. Aquesta professora va parlar d’aquest fenomen com d’una excepció molt especial i localitzada del comportament general del català, que diu que una epèntesi no pot partir mai un morfema.
I tot això et va portar a decidir-te a l’hora de fer el treball de final de grau.
Un treball de dialectologia basat en 20 entrevistes a 20 persones diferents de Lleger i de diferents edats. Em vaig haver d’inventar un qüestionari perquè les persones a qui entrevistava diguessin paraules buscades de forma espontània i mai forçades, i això no és fàcil perquè, a més, les paraules no tenen res a veure temàticament les unes amb les altres.
Entrevistes de 45 minuts que et devien donar moltes anècdotes…
Recordo una senyora gran a qui fins i tot li vaig dictar unes paraules en castellà, que ella anava escrivint al paper traduïdes al català. Paraules com carne, horno, invierno, entorno o gobierno, i ella totes les va escriure amb l’epèntesi, ‘càrran’, ‘fórran’, ‘hivèrran’, ‘entórran’ i ‘govérran’.
Quins eren els perfils d’aquestes vint persones?
5 persones de menys de trenta anys, 7 persones adultes d’entre 31 i 65 anys i 8 persones majors de 65, en una paritat gairebé entre homes i dones, que la major part de la seva vida haguessin viscut a Lleger i que com a mínim tinguessin un dels dos pares d’aquest nucli poblacional.
I per què, aquesta pronúncia?
Bàsicament, el que es busca és el confort en la pronúncia. En el català tenim paraules que acaben amb dues consonants i és més fàcil dir ‘càrran’ que carn. Això en el castellà no passa.
On es troben aquests trets característics de la parla?
Al Prat de Llobregat vaig trobar un cartell de fa uns anys on escrivien ‘A l’hivèrran anirem al bórran a comprar càrran per fer al fórran’, una dita que agrupa quatre dels mots principals d’una peculiaritat fonètica local. Al Penedès hi ha molts pobles on s’utilitza aquesta pronuncia. A Lleger, Llorenç del Penedès, el Papiolet o Banyeres. Però també hi ha constància d’aquest parlar a Font-rubí, Castellví de la Marca i més enllà, a comarques com la Selva, el Maresme o el Gironès.
I quantes paraules hi ha que tinguin epèntesi?
Al Diccionari de la Llengua Catalana hi ha 83 mots que acaben en -rn i 25 mots que acaben en -rm. Si hi sumem topònims, antropònims i marques comercials, la llista s’engreixa fins a unes 500 paraules. I aquestes són les que són susceptibles de ser pronunciades amb epèntesi. Ara bé, hi ha una altra qüestió important a tenir en compte, que és la freqüència en què els parlants les fan servir. N’hi ha unes quantes (molt poques) de molt corrents i d’ús quotidià i la gran majoria són molt poc freqüents en la parla habitual.
