Patrimoni ciutadà
Daniel García Peris
El patrimoni audiovisual és, probablement, un dels més fràgils que tenim. A diferència de la pedra o del paper, els suports de vídeo caduquen. Les cintes magnètiques s’esborren lentament, es degraden encara que no es facin servir i acaben convertint-se en objectes muts, sense possibilitat de reproduir. Formats com el VHS, tan presents a les llars durant als anys 80 i 90 del segle passat, van passar en poc temps de ser quotidians a esdevenir obsolets. Es calcula que té una esperança de vida de vint a trenta anys. Altres sistemes que li van seguir com el 8 mm o el Hi8 poden experimentar una pèrdua de senyal del 10 al 20%, a causa de la desintegració magnètica, després de dues dècades de la filmació. Amb ells corre el risc de desaparèixer una part fonamental de la nostra memòria comuna, de produir-se un salt en el record entre el cel·luloide i el fitxer digital.
Quan parlem de patrimoni audiovisual solem pensar en arxius institucionals, però sovint oblidem el valor incalculable dels arxius particulars. Cintes guardades en capses, enregistraments domèstics, actes populars filmats sense pretensions professionals. Tot aquest material configura un relat viu del país, dels pobles i de la gent. Digitalitzar-lo no és una qüestió de nostàlgia, sinó de responsabilitat. És l’única manera d’evitar que aquests testimonis s’esvaeixin definitivament.
En aquest context a Gelida pren un significat especial la figura de Julio Gutiérrez, traspassat fa pocs dies als 88 anys. Va ser una de les ànimes de la segona etapa de Televisió de Gelida, però sobretot va ser un guardià persistent de la imatge. Durant més de vint anys, com a càmera i membre del consell rector, va enregistrar actes de tot tipus i moments quotidians del municipi. No oblidaré l’especial col·laboració que va tenir quan va gravar per a la televisió local, i l’emissió en streaming per internet, les 1es Jornades de la Penedesfera el 2008. A més a més, va recollir al seu arxiu personal els esdeveniments realitzats al poble durant el temps que no va emetre la tele gelidenca. Són fragments de vida que avui ens permeten veure com érem, com parlàvem i com celebràvem. Preservar-los, posar-los en valor i garantir-ne l’accés és una tasca col·lectiva que no podem ajornar.
