Entre pedres antigues i presagis
Maria Torra
Fer el Cant de la Sibil·la i la Dansa de la Mort a l’església gòtica de Sant Francesc no és casual. Les pedres parlen. En una Vilafranca profundament medieval, de mercats, muralles i confraries, aquell espai conserva una memòria viva. El retaule de Sant Jordi, símbol de lluita contra el mal, i el de la Presentació de la Mare de Déu, promesa de llum i esperança, observen en silenci mentre la música omple la nau. Als laterals, els sarcòfags medievals recorden que la mort sempre ha format part del relat col·lectiu. L’origen del Cant de la Sibil·la és tan incert com profètic, antic, amb orígens difusos entre la litúrgia i la tradició oral, ressona com un crit en temps convulsos. A l’Europa medieval, la pesta negra va arrasar poblacions senceres, i el relat del judici final prenia força com a intent d’entendre l’inexplicable. Quan tot trontolla, l’ésser humà busca sentit. La Sibil·la no consola, adverteix. La Dansa de la Mort hi afegeix una imatge encara més colpidora. És macabra, directa, fins i tot esgarrifosa per als infants i no tan infants. Esquelets que avancen recordant que tots, sense excepció, compartim el mateix destí. No hi ha jerarquies davant la mort. I aquí rau la paradoxa. A les portes de Nadal, quan celebrem un infant que neix per salvar el món, aquestes representacions ens parlen de final, de fragilitat i de mort. Però potser no són contradictòries. Potser ens recorden que no hi ha llum sense ombra, ni esperança sense consciència del límit. A Sant Francesc, diumenge passat, la història, la música i la comunitat es van donar la mà per recordar-nos d’on venim i, sobretot, per què encara necessitem rituals que ens interpel·lin.
