Reflexió sobre el bus

Jordi Parellada

Fa temps vaig decidir que, en la meva feina d’assessor tecnològic, el transport públic seria el meu aliat sempre que pogués. Amb els clients dispersos per l’àrea metropolitana, hi havia raons de pes per a aquesta adopció: una certa consciència ecològica —ja que sempre viatjo sol—, les traves creixents de la ZBE, la galvana de barallar-me amb carreteres saturades i, és clar, l’estalvi en aparcament, aquell luxe silenciós que es paga dia rere dia.

Fidelitat perduda al tren

Durant anys vaig ser fidel al tren, fins que, entre despropòsits i ineficiències, el trajecte es va convertir en un petit calvari. Sovint el transport públic no és el camí més ràpid, sobretot quan cal seguir un fil de transbordaments que sembla un laberint. Però llevar-me més d’hora mai no m’ha fet nosa; sempre he vist la puntualitat com una forma de respecte.

Hi ha, a més, un plaer tranquil en el fet de viatjar llegint o deixant que la ment s’esmunyi mentre et porten. El temps avança lent, però és temps ben aprofitat.

Darrerament, però, la ubicació dels clients m’ha portat cap al bus, més àgil i menys capritxós que el tren. I, com passa amb tot allò que esdevé rutina, els rostres del trajecte han anat prenent forma. Hi ha qui es tanca dins els auriculars, qui navega per les xarxes amb devoció, qui parla pel telèfon com si fos al menjador de casa, qui llegeix, qui estudia a contrarellotge i qui dorm amb la placidesa dels troncs, deixant anar algun ronc pel camí.

Un petit món, variat i intens

També hi ha els que saluden amb discreció, els que eviten la mirada com si els comprometés, els que ocupen dos seients com si els pertanyessin per dret natural, i els que, amb una picardia gairebé teatral, intenten colar-se a la cua tot improvisant retrobaments amb algú que, casualitats de la vida, sempre és més endavant.

Tothom, però, ho veu tot. 

En un bus ningú passa desapercebut

I després hi ha els conductors: el que vola, el que avança amb calma, el jove, el rialler… Cada trajecte amb ells és un capítol nou, una petita aventura que dona textura al camí.

Com deia Einstein, si vols entendre una persona, no escoltis les seves paraules, sinó observa el seu comportament.