“Tots Sants va ser la millor manera d’aixecar-nos. El que va fer la colla té molt valor”
Entrevistem el cap de colla dels Castellers de Vilafranca, Àngel Grau
Àngel Grau ha completat el segon any com a cap de colla dels Castellers de Vilafranca. Després d’un primer exitós, culminat amb la victòria al Concurs de Castells, en aquest segon li ha tocat viure una temporada amb alts i baixos, però que ha acabat de la millor manera possible, amb el millor Tots Sants convertit en la millor diada dels verds de tota la seva història.
El darrer Tots Sants encara el tenim tots a la memòria. Una actuació que no podrem oblidar mai més.
És un pas més per a la colla, sobretot per on veníem. Ara mateix és l’exceŀlència del món casteller i m’agradaria posar molt en valor que entremig vam provar el 9d9f, un castell molt difícil, que caiem i que després fem dos castells de deu. Aquesta és, per mi, la millor manera d’aixecar-nos. Vaig trobar una colla molt endollada amb el ganivet a les dents des del minut zero. El resultat, tothom el va veure.
Què et sembla el debat que ha generat sobre si és o no la millor de tots els temps?
El que no entendré mai és que es canviïn els punts d’un concurs a mitja temporada. Sigui la primera, la segona o la tercera, el que hem d’estar orgullosos és del que hem fet, perquè al cap i a la fi això és molt difícil. La pregunta que em faig és: per què a mitja temporada es canvien els punts? I per què una actuació que abans seria la millor ara és la segona? No entenc el perquè. Si vols que et sigui sincer, a mi tant se me’n dona, si és la primera o la segona o la que sigui; jo del que estic molt content és del que va fer la meva colla a plaça.
Anem a pams. Optes per sortir de 4d9sf. Ho sabia la colla? I per què aquest castell, que sis anys després la colla ha pogut descarregar?
La colla no ho sabia. Em decideixo per aquest castell perquè feia un mes que en fèiem molt bones proves. Vam anar molt pausats, sense voler estirar més el braç que la màniga, fins que el vam fer sencer, i això ho vaig valorar. Era un castell on passaven moltes coses, però teníem molt clar que érem capaços de gestionar-les i a més li vam afegir un punt de confiança.
I a la segona ronda tires pel 9d9f, castell de risc extrem. De tots els que la colla ha provat és el que ha arribat menys lluny?
Hem demostrat que aquest castell és extremament difícil perquè, per una banda, arregles una cosa, però altra banda n’empitjores una altra. Hi ha molta gent i moltes casuístiques i controlar-les totes és molt complicat. Per això no vaig voler sortir d’aquest castell perquè ens podria haver hipotecat tota la diada. Ara bé, tampoc és un castell que pots deixar-lo per a l’última ronda perquè la gent està molt desgastada.
I arribem a tercera ronda, amb el 3d10fm. Què va representar tornar-lo a descarregar després dels intents de Sant Fèlix i Santa Tecla?
Vam tenir una psicosi interna per no fer-lo ni per Sant Fèlix, on cap dels tres estaven bé, ni per Santa Tecla, que anava igual i aquell ens va caure. Vam gestionar alguns canvis per recuperar confiança i la setmana abans de Tots Sants vam fer uns molt bons assajos i el castell es va tornar a posar a lloc. Hi ha molt d’ofici en aquest castell i a la colla ens el creiem molt. I després de caure del nou fer un tres de deu és molt difícil, i la gent va estar excelsa.
El 25è que la colla descarrega. De tants moments emotius que va donar la diada, potser aquell va ser el més gran i un punt d’inflexió determinant?
La part emotiva va ser que en aquell moment penses això és el que necessitàvem i això és el que ens mereixíem, perquè ni érem tan bons abans de festa major ni tan dolents després. El fet de tornar-lo a descarregar i que la gent se’l cregués va ser com dir ara estem on hem d’estar. Hi ha un fet molt rellevant i és aquell moment que la gent entrava a l’ajuntament cridant “quatre de deu”. Això feia molts anys que no passava. No tenia cap dubte que el següent castell era aquell que la meva gent em demanava. Per mi, l’impàs entre el tres i el quatre de deu va ser emocionalment com una pujada d’adrenalina d’aquelles descomunals.
I arriba el quatre. En quarta ronda, després de tot el que s’havia fet i desmuntant un peu. I la colla el defensa fins a l’extenuació per descarregar-lo.
A l’arenga d’abans del castell els ho vaig dir. Hi ha una cosa que la canalla sempre diu que és: “D’aquí no m’arrenca ni Déu”. Els ho vaig recordar, hem d’anar així, amb aquesta actitud positiva. Després ja sabem que passaran mil coses, perquè en aquests castells, que són tan difícils, hi ha molts moments que s’han de saber gestionar, però ens ho vam creure i vam tirar d’èpica, de castellers, que són boníssims; d’un folre que se’l va creure des del minut zero i d’una plaça que et portava a fer aquests castells.
I la cirereta, el pilar de vuit. Tot descarregat.
Al pilar, amb els canvis i les lesions de Santa Tecla, miràvem d’arribar-hi amb la Carla, però llavors es va recuperar la Laia i a assaig tres dies abans el vam fer sencer perquè tothom veiés que el castell hi era. Amb els pilaners el vam gestionar molt bé pels tempos i allò de no voler arriscar. Jo els volia estirar més, però ells sempre em tranquiŀlitzaven dient-me que podíem passar del de sis al de vuit sense cap problema, com així va ser.
Has completat el segon any al capdavant dels Castellers de Vilafranca. Com el valores?
Ha estat un any difícil, perquè veníem d’un any molt bo, el primer, i mantenir-lo és molt complicat, i no ens enganyem, hem tingut coses que no ens han sortit bé, com el viatge del Japó, i passes de la iŀlusió a la desiŀlusió. Reconec que ens va costar molt arrossegar gent, sobretot després de festa major. Sant Fèlix va desanimar molt la colla, però penso que és una cosa que hem de saber superar. No pot ser que perquè un dia ens vagi malament, ens enfonsem. A vegades no posem en valor tot el que fem. Acabàvem de tenir molt a prop descarregar el 9d9f i no li vam posar valor. Som massa resultadistes. I, personalment, ha estat un any complicat, però amb un final feliç.
En una colla tan gran i tan exigent, tan difícils són les decisions?
Molt, perquè acostumen a no agradar a ningú. La gestió de quin castell tires, què fas, qui puja i qui no. Tothom té ganes de pujar i de sentir-se partícip del coŀlectiu i tu has de prendre decisions que no sempre acaben agradant. Estar al capdavant d’una colla com els Castellers de Vilafranca té aquestes coses. A vegades l’encertes i a vegades no. És clar, a posteriori tu pots reflexionar i pensar que potser no calia insistir tant amb el tres de deu per Sant Fèlix i anar pel quatre de deu, que el teníem molt assajat, o que per Santa Tecla havíem d’haver anat pel quatre de nou amb l’agulla.
Precisament l’any passat es van recuperar els castells amb agulla, que aquesta temporada s’han perdut. Ni al de vuit ni al de nou s’ha pogut posar-hi l’agulla.
A plaça no, a assaig el de vuit l’hem descarregat quatre o cinc vegades. El canvi de les peces del pilar ens ha marcat molt. Ha costat trobar l’encaix. Una cosa és fer el pilar que l’enxaneta puja i baixa, l’altra molt diferent és mantenir-se allà dalt mentre es desmunta tot el quatre. M’ha sabut molt greu, però que ningú s’equivoqui, que l’any que ve hi tornarem. I en contraposició, el hàndicap de l’agulla ens ha fet que enguany haguem tret més a plaça el 5d9f, un fet inusual en els Castellers de Vilafranca.
Li va doldre sortir de Sant Fèlix amb només dos castells i pilar?
Sí, és clar. Potser ha estat la part més dura d’aquests dos anys. És tristesa perquè penses que no has pogut competir. Nosaltres som competidors i si hi podem arribar, encara que no guanyem, hi som, però la sensació de Sant Fèlix va ser de potser no hem sigut prou competidors, o no som prou valents per veure què passa amb aquell tres. És una decisió meva i n’accepto totes les conseqüències.
Ara toca el sopar de dissabte i descansar, però segur que li dones voltes a la temporada que ve. A la vista, un Concurs que, veient els rivals, es preveu el més obert i dur de tota la història.
Penso que serem quatre colles i que serà espatarrant. Aquí poso en valor molt aquest quatre de nou net, que espero que l’any vinent el puguem mantenir i que ens ajudi per al Concurs i també en places on aquest any no hem pogut anar a màxims per falta de gent. Potser aquests castells nets ens obriran noves expectatives.
Parlant del Concurs, què et sembla el canvi de puntuació?
Si vols que et digui la veritat, no m’ho he mirat. No m’he assegut per analitzar els punts de cada castell. Queda clar que els castells nets i els deu marcaran la diferència, i aquí rau el nostre treball.
Però quins són els més difícils, els castells nets o els de deu?
Per mi continuen sent els castells de deu. El castell net, al final, amb pocs mesos el pots treure, però el de deu la part de dalt la pots treballar, però l’encaix de pinya, folre i manilles només ho pots fer en comptades ocasions als assajos. Al final, la taula de puntuació no depèn de nosaltres i crec que el concurs busca que es vegin els millors castells. El problema ve quan aquestes puntuacions les exportem a fora del concurs per marcar que si aquesta o aquella són la millor actuació. Ells busquen tenir els millors castells.
Què et sembla ara obrir un nou castell límit, com seria la torre de 10 amb folre, manilles i puntals?
Que algú pugui tenir aquest castell a la ment és espectacular. És una porta més que s’obre. Aquest any s’ha obert la del pilar de 7 sense folre i nosaltres vam obrir la del 9d9f i la del pd9fmp. És una nova porta on haurem d’entrar sí o sí.
Per què, hi ha límits als castells?
És una pregunta molt difícil, perquè sempre ens hem anat marcant límits i sempre els hem superat. Penso que hi haurà un punt que tot haurà de ser molt més professional. Si pensem que als castells no hi ha límits, no avançarem.
Els verds han demostrat que el 9d9f, tot i ser un castell límit, és possible de superar i descarregar.
És un castell molt difícil i penso que el primer que vam carregar ens va enganyar molt, perquè va ser molt bo. Els altres, com el de Sant Fèlix, estaven per descarregar, però hi ha molts moments que penses que ara caurà perquè mai para quiet. L’any passat el vam tirar amb tres enxanetes i no el vam poder vèncer i amb una enxaneta li poses encara més dificultat. Com t’he dit abans, hi ha molta gent i, per tant, passen moltes coses.
I ara que s’han canviat algunes puntuacions, per què creus que no s’ha volgut diferenciar el 9d9f amb una enxaneta o amb tres?
No ho sé. Segueixo pensant que són dos castells completament diferents. Però malgrat que nosaltres sempre el fem amb una enxaneta, quan anem al Concurs ens regirem per les seves bases i anirem a buscar la victòria.
Abans hem parlat de les decisions, però la gestió d’una colla com els verds deu costar molt.
I tant, és molt dur psicològicament, perquè necessites que tothom estigui a lloc i tu prens les decisions pensant en el coŀlectiu i no en les persones, però sempre t’equivoques. Som amateurs i quan les coses no van be és complicat, però també és d’agrair quan les coses van bé o que quan no han anat bé hi hagi gent que et pregunti què necessites. És molt bonic.
Acabo. Sortiran els verds a les processons de l’any que ve?
Pel que fa a junta, no volem sortir perquè ens en anem a passejar i cada cop som menys, perquè la gent jove se’n cansa. No li trobem un sentit, perquè no som un ball. Cal buscar la manera que el seguici no en quedi afectat, però al final hem de posar en valor que des de les nou del matí i fins a les dotze de la nit no parem. Hi ha un cansament innecessari, sobretot per als més petits, i sortir sense ells no tindria cap sentit. La decisió la prendrà la colla a la propera assemblea del mes de febrer i si la colla diu que no, ho negociarem amb qui s’hagi de fer. No volem que ningú s’enfadi, però hem de valorar la nostra entitat. Tocar una coma de la festa major és molt difícil, però crec que la decisió final l’ha de tenir l’alcalde.
Fotos: PERE SÁNCHEZ / CASTELLERS DE VILAFRANCA
