“M’apassiona estar-me dies corrent per la muntanya; la son la porto entrenada”
Parlem amb l’ultrafondista Albert Vilardell, que recentment ha completat la prova del Tor des Geants en 100 hores.
Nascut a Segur (Alta Anoia) i resident entre Sant Guim de Freixenet (Segarra) i Vilafranca del Penedès, aquest autònom de 48 anys no és professional de l’ultrafons, però reconeix que s’entrena gairebé com a tal. Si no fos així, no s’explicaria la gesta atlètica que ha completat recentment al Tor des Geants, un itinerari per muntanya que dona tot el tomb a la Vall d’Aosta, a Itàlia. A través de les anomenades Alta Via 1 i Alta Via 2, són 340 km amb uns 25.000 metres de desnivell positiu i que Vilardell va recórrer en 100 hores (incloses les úniques 4 hores que va dormir entre diumenge 14 al migdia i dijous 18 al vespre).
Albert Vilardell va començar aquesta aventura amb la seva parella, la coneguda ultrafondista vilafranquina Mònica Guilera, la qual, malauradament, es va veure obligada a abandonar per una pneumònia al km 175. Vilardell va continuar en solitari i va quedar en la posició 71 de 1.500 participants que van iniciar la prova al poble de Courmayeur. Donada una certa bona climatologia, l’ultrafondista apunta que van acabar-la més participants del que és habitual –un 70%– abans del temps màxim que es dona per fer-ho: sis dies, fins dissabte 20, a les 18 h.
Per què i quan va començar a córrer?
Per l’Anna Bové, atleta del FC Barcelona, que entrenava al gimnàs on em vaig apuntar per mantenir-me en forma fa 15 anys. Vaig començar en la pitjor cursa que hi ha a Catalunya, la del Corte Inglés, amb 40.000 persones, i on no vaig córrer fins al km 5. Però em va agradar i després amb un grup de corredors del poble em van animar a fer-ne una de muntanya.
D’aquí a fer ultramaratons, però…
Primer et mous per les amistats i qui t’envolta i després, la passió. M’encanta el dorsal en una cursa, però el que m’apassiona és estar-me hores a la muntanya. Quan acabo, esclar, penso que és una animalada haver donat la volta a la Vall d’Aosta, per exemple.
Com sap abans si pot fer una cosa semblant?
Perquè porto una preparació exhaustiva amb uns entrenaments molt severs. M’entrena l’Ivan Artigas i soc molt disciplinat amb el que em diu, així com a seguir la nutrició. Esclar que també et pots lesionar un turmell baixant com un boig, però per l’entrenament que duia no podia fallar. A més, ho havia de fer en menys de 130 hores per poder anar l’any que ve al Tor de Glaciers, el ‘germà gran’ del Geants, amb 450 km i 34.000 m positius.
Com s’entrena per fer un Tor des Geants?
Des que ens va tocar per sorteig al febrer-març, correm diversos dies a la setmana i els caps de setmana, per exemple, fem una tirada llarga. A vegades, fins i tot fem viatges ‘in situ’ per recórrer l’itinerari per trams. Em coneixia més de la meitat del traçat que hauria de completar i això et dona confiança per al que vindrà.
Com afronta psicològicament recorreguts de dies?
A mi m’agrada pensar, per exemple, que em queden 3 hores per veure ma filla a l’assistència en un avituallament o ‘base de vida’ per la qual cal passar. Jugues a aconseguir objectius curts, com va ser esperar tornar a veure la Mònica després d’haver-se de passar unes hores per recuperar-se a l’hospital.
Va anar trobant acompanyants en diversos punts i molta gent el seguia per un grup de WhatsApp…
Sí, i això t’anima molt. Els acompanyants poden anar avançant pel recorregut amb furgoneta als llocs on això és possible. No a l’alta muntanya, evidentment.
Destaqui’m un moment especialment bo i un de dolent…
El millor, a banda d’arribar, va ser al coll de Malatra. Després de quatre hores de pujada i quan només et queden 6 km de baixada, uff, vaig fer-los plorant com un nen. I el més dur va ser haver de deixar la Mònica, perquè sabia que potser no acabaria la prova, però no comptava que estigués fotuda. I també va ser complicat decidir de seguir sol sense un company que no podia seguir el ritme.
Com sap si no defallirà a un determinat ritme?
Perquè fa molts anys que corro i em conec el cos bastant bé.
La seva mitjana en aquesta prova són uns 18 min/km. Em sembla increïble…
Intento anar trotant, córrer ràpid a les baixades i caminar a bon ritme a les pujades.
I com s’ho fa per dormir poc, tot i el gran esforç?
El tema de la son també el portem entrenat i, per exemple, ja sabíem que la primera nit no dormiria i després vaig dormir 2 hores la segona nit i dues i mitja més la tercera. Només això. Per aconseguir-ho, portem molt controlat els índexs de cafeïna en els gels que utilitzem per a l’alimentació. O bé també amb xiclets, que t’activen de manera instantània. Això de banda, és curiós, a més, que quan es fa de dia és com si t’aixequessis amb un automàtic.
Controlat per metges, suposo…
Sí, i és legal, eh? Res de dopatge.
Quin tipus de participant predomina en una prova d’aquesta magnitud?
A mi m’admira la gent de més de 50 anys, per exemple, que la fan i que saben que l’acabaran. Van dormint una mica més, però la fan dins la setmana de temps que et dona l’organització. Van fent, com una formigueta i dormint 4 o 5 hores al dia, però l’acaben. És increïble!
Com ‘vendria’ el que té de positiu afrontar un repte com aquest?
T’aporta satisfacció, vivència i conèixer entorns i cultures diferents. El que destacaria, però, és la passió per fer-lo i per la mateixa ruta.
Deu haver estat el més dur que ha fet mai…
Sí, tot i que també ho van ser els 1.070 km i 24.000 m positius en bicicleta en 74 hores des de Llançà fins a Sant Sebastià.
