“Les dones grans no estan retirades de la societat, continuen allà, molt vives”
Entrevistem l’actriu catalana Emma Vilarasau, que dilluns va rebre el segon Premi Bogart atorgat per Cineclub Vilafranca.
Emma Vilarasau continua amb pas triomfal recollint l’èxit de la seva darrera pel·lícula com a protagonista, Casa en flames, aclamada i reconeguda tant per la crítica com pel públic. Després dels Gaudí, els Feroz i altres reconeixements, aquesta setmana ha afegit un altre guardó a la seva llarga carrera com a actriu de teatre, televisió i cinema: la segona edició del Premi Bogart, que atorga Cineclub Vilafranca. Vilarasau va rebre el guardó de mans del president de l’entitat vilafranquina, Pablo Sancho, en un Cinema Kubrick ple a vessar i que, precisament, després va poder gaudir de la projecció de l’aclamada pel·lícula dirigida per Dani de la Orden.
Prèviament a l’homenatge a Vilarasau, el 3d8, juntament amb altres mitjans de comunicació, va poder conversar a l’ajuntament de Vilafranca amb l’actriu.
Què ha representat poder interpretar un paper a l’exitosa ‘Casa en flames’?
Un regal! El vaig entomar molt relaxada, lliure, perquè a aquestes alçades de la cursa ja no he de demostrar res. Va ser molt divertit i una sorpresa molt agradable. A més, ni jo ni cap dels que vam participar en un rodatge de només sis setmanes vam pensar que això arribaria tan lluny.
Parla de llibertat, la mateixa potser amb la qual ha repetit un discurs reivindicatiu en favor de les dones d’una certa edat…
No vull un reconeixement, vull que no se silenciï les dones, que no se les tregui de primera línia, perquè tenen moltes històries per explicar encara. El cinema ens ha ajudat a acceptar realitats, des del món LGTBI a persones de diferents races, i s’ha parlat de temes delicats com el suïcidi; en canvi, les dones grans no surten.
Per què?
Què han fet per castigar-les d’aquesta manera? Crec que tot ve d’una imatge de la dona en què l’important és el físic, la joventut, que està molt bé, però al final és un negoci. Per tant, estaria molt bé sentir totes les veus de la societat. I les dones grans no estan retirades de la societat, continuen allà, molt vives.
El seu vincle amb el Penedès va ser molt estret gràcies a la seva participació a la sèrie ‘Nissaga de poder’…
Al Penedès i Vilafranca és on va començar tot, perquè hi ha un abans i un després de Nissaga de poder, i si no hagués fet d’Eulàlia, potser ara no seria aquí. És curiós, perquè havien pensat per al paper primer en una altra actriu, que per sort va dir que no, i m’ho van proposar a mi. Vaig venir durant 2 anys i mig dos cops per setmana a rodar i ens hi passàvem 8 hores. Conec el Penedès en totes les èpoques de l’any. M’agradava molt l’olor de la vinya quan hi arribava a les 6 del matí.
Ha rebut molts premis, però potser no com els del Cineclub Vilafranca. Què li comporta?
Ho valoro molt i dono l’enhorabona al Cineclub Vilafranca, perquè no n’hi ha tants, de cineclubs, es van perdent, i crec que és important i bonic primer anar al cinema, però després compartir-lo. Fer xerrades i coŀloquis al seu voltant és especial i els cineclubs, com els clubs de lectura o les associacions d’espectadors de teatre, donen molta vida a la cultura.
Li preocupa la situació del cinema en català?
Sempre preocupa que no hi vagin els joves i sempre s’acaba arreglant. La gent del teatre som experts a dir que s’acaba, però no és així. I en cinema no puc dir que estiguem en un bon moment per dues bones pel·lícules, però sí que anem pel bon camí, amb moltes directores, guionistes i actors i actrius de molt talent a Catalunya. Si les institucions hi creuen i se li dona suport, hi ha molt de talent per explotar. Ara bé, també és veritat que si et proposen sèries, te n’has d’anar a Madrid.
Tanmateix, vostè és una dona sobretot de teatre, acostuma a dir…
Sí, per mi el teatre és casa. El contacte amb el públic, diferent i únic cada dia, és molt bonic i això no t’ho dona el cine, que és divertit, però molt diferent. Ara bé, la tele, per exemple, m’ha donat una proximitat després d’estar anys ficant-me a la casa de la gent, que també m’agrada.
El teatre és més proper…
El Lluís Pasqual va dir que fem teatre per no sentir-nos sols, i crec que és així, que ho fem per compartir, per sentir que el que li passa al teu personatge ens pot passar a tots. Intentar entendre altres vides, altres sentiments i pensaments, altres maneres de funcionar i veure-ho en viu i en directe, per mi és l’hòstia!
Amb quin tipus de personatge se sent més còmoda?
M’agraden els complicats, que costin d’interpretar i que siguin polièdrics, amb moltes cares.
Ara es deu poder permetre el luxe de triar el projecte on treballar…
És veritat que fa més de 30 o 40 anys deies sí a tot, perquè quan comences no dius ‘això no ho faig’, però ara el guió i la història m’han d’agradar i el personatge m’ha d’interessar. Per tant, trio més per projecte i el meu paper ja no m’importa tant.
A la Montse, protagonista de ‘Casa en flames’, la considera una supermare?
En parla així el guionista, Eduard Solà, sobre aquelles dones que han renunciat a tot per la família. Es passa tota la pel·lícula reclamant allò que pensa que se li deu i seria qüestionable també pensar si se li deu, però ella pensa que sí i que l’han deixat molt sola; i això és cert. Part de l’èxit de la pel·lícula és que el Dani [director] es va basar en la història de la seva mare, a qui coneixia de prop molt bé; i jo també coneixia molt de prop la soledat de la meva mare i el seu desencant quan es va fer gran. La vaig acompanyar molt els últims 10 anys i hi havia dies que em deia: “Però, jo què he fet amb la meva vida? Quina merda! Només us he criat, ara heu marxat i a mi no m’ha quedat res…”. Evidentment, no totes les maternitats i les dones són iguals i no ho senten així, però gent com la meva mare, que tenia altres aspiracions i no les va poder fer, sí.
Quins són els seus projectes de futur?
Acabo de rodar la pel·lícula Viaje al país de los blancos, que no sabem quan s’estrenarà, però que explica la història d’Ousman Umar, protagonista d’un viatge horrorós des de Ghana i que està bé que es vegi. Crec que és una pel·lícula molt necessària de fer i que serà molt emotiva.
