No ésser d’aquest món!

Pere Casanovas

Jo vaig néixer, exactament, cinc anys i trenta-cinc dies després que l’emperador Hiro Hito anunciés per la ràdio la rendició de l’Imperi nipó. Alemanya ja havia capitulat uns mesos abans i a l‘estiu del 1945, només els americans lluitaven en solitari al Pacífic per derrotar aquells que, quatre anys, abans s’havien begut l’enteniment, tot despertant la fera ferotge a Pearl Harbour. No sé gaire bé per què he començat l’article d’avui parlant de coses del passat. Molts joves i no tan joves no saben res de tot allò, ni ganes en tenen: ja s’ho faran! Però sí que voldria fer alguna mena de paral·lelisme o, si més no, de reflexió sobre aquests nostres temps convulsos. Un perillós tarambana bocamoll dirigeix el món des de la Casa Blanca i fa i desfà sense que ningú gosi parar-li els peus. Amb el permís del russos i el xinesos, naturalment, que es freguen les mans en ser espectadors privilegiats de l’escena final de l’imperi. Veurem si tot plegat acaba en tragèdia o en comèdia! Mentrestant, els jueus, amb el suport incondicional d’aquest sonat, maten i expulsen els palestins de Gaza, perquè volen convertir la franja en un paradís turístic de luxe. L’ONU s’ho mira tot fent escarafalls, però no té força per fer complir cap resolució. No sé com serà el món d’ara endavant, però de ben segur que res no tindrà a veure amb el passat. La generalització de les comunicacions fa que, a cada minut que passa, tinguem notícies de l’altra punta del món, siguin importants o simples bajanades. Les agències d’informació ―la majoria, americanes― tenen el monopoli d’allò que interessa escampar i també d’allò que no cal que se sàpiga gaire. En aquest context de desinformació global, cal afegir la desídia de la majoria de redaccions dels informatius de ràdio i televisió, que es limiten a repetir com a lloros allò que els arriba “de més amunt”, sense cap criteri, ni ganes, per contrastar la veritat d’allò que els arriba. Potser les empreses que patrocinen els canals de notícies tampoc estan gaire interessades en la veritat de les coses. Algú recorda quan, no fa tant, parlàvem amb el telèfon lligat amb un cable? Que fàcil era tot! Ara ens llevem amb el mòbil a la mà i ja anem de cul tot el dia. I si un amic no contesta els nostres missatges de seguida, ja pensem que alguna cosa deu haver passat. Aquest estrès social, que gestionem amb més o menys fortuna, ben poca cosa positiva ens aporta, encara que ens vulguin fer creure tot el contrari. Vivim en una immensa i perillosa bombolla. Internet, que d’entrada estava creada per posar el coneixement humà a l’abast de tothom, ens està portant, contradictòriament, i via xarxes antisocials, a tancar-nos a casa i aïllar-nos del món exterior. A voltes, m’agradaria no ésser d’aquest món!