El Dia D i el Penedès
Daniel García Peris
El 6 de juny ens retorna, any rere any, a les platges de Normandia, on el 1944 més de 150.000 soldats aliats van protagonitzar un dels episodis més èpics del segle XX: el Dia D. Aquell desembarcament va suposar l’inici del final del règim nazi. Un gir que avui celebrem com una fita bèl·lica, però que també hauria de ser un recordatori moral: la llibertat, la pau i la democràcia no són mai conquerides per sempre.
Ara bé, sovint commemorem el Dia D amb una certa distància. El veiem com una gran operació militar anglosaxona i, mentalment, ens traslladem a pel·lícules o documentals espectaculars, fins i tot colorejats, més que no pas a les veus del nostre entorn. I tanmateix, també nosaltres hi érem. No a Omaha Beach, potser, però sí als camps de concentració i extermini, on van ser deportats republicans espanyols i catalans, molts d’ells del Penedès.
Vaig assistir a la presentació a Gelida del llibre “Del Penedès als camps d’extermini nazis”, editat per l’Institut d’Estudis Penedesencs. La publicació documenta amb rigor i humanitat el camí d’aquells homes que, després de la derrota republicana, van fugir cap al sud de França, van patir la misèria dels camps de refugiats i, finalment, van acabar deportats a Mauthausen, Gusen o Dachau. Camps que associem sovint a la persecució jueva, però on també hi van ser exterminats gitanos, LGTBI, comunistes, presoners soviètics… i veïns nostres. La presentació va ser commovedora. Especialment el parlament de la regidora de Cultura, que va parlar del seu avi, mort en un d’aquests camps.
Tot i els anys passats, la memòria històrica no és només una assignatura pendent, és un deure que tenim amb els nostres avantpassats i amb nosaltres mateixos. El 6 de juny no hauria de ser tant sols una data de manual d’història. Hauria de ser un toc d’atenció, un mirall que ens alerta que el feixisme es construeix amb petites passes, amb silencis, amb oblits. Per això llibres com aquest són essencials. Perquè ens retornen la història al territori i als carrers que trepitgem. Les peces Stolpersteine són un bon homenatge i comencen a sovintejar a casa nostra.
A Vilafranca fins i tot en podem veure dues davant la mateixa casa. Recordar no és mirar enrere. És entendre d’on venim per saber cap on no volem tornar.
