“La música només té sentit si s’entén com a transmissió d’algunes idees o contingut”
Entrevistem Roger Santacana, un pianista amb vincles penedesencs que des de fa cinc anys viu a Font-rubí
Roger Santacana (Barcelona, 1995) prové d’una família de músics. Va començar a tocar la bateria de ben petit i posteriorment va entrar al Conservatori de Manresa per estudiar percussió clàssica.
Va acabar la seva carrera de músic a l’ESMUC, on es va graduar l’any 2018 havent estudiat amb professors com Joan Díaz, Lluís Vidal o Albert Bover. Com a pianista i també com a vibrafonista ha actuat en nombroses formacions, estils i artistes com Perico Sambeat, Alexis Cárdenas, Jean Toussaint, Jim Mullen, Stephen Keogh o Eladio Reinón i en nombroses sales de concerts del país i l’estranger. També ha enregistrat una desena de discs. Actualment lidera el seu trio i forma part d’Alba Careta Group, amb qui ha actuat en festivals arreu de l’Estat espanyol i Europa. Des de fa 5 anys viu a Font-rubí i es defineix com un home de camp, i arriba a la conclusió que avui dia cal tenir ritme per tocar qualsevol instrument musical. De fet, en el piano i en la percussió és on cal tenir un component rítmic més marcat.
Què et va fer que et decantessis pel piano?
El meu pare i la meva mare, tots dos, són pianistes i podríem dir que ja em venia de fàbrica. Malgrat tot, jo vaig començar fent bateria i percussió i el piano sempre l’havia tocat a casa pel meu compte. Recordo haver-me tret de petit, i de memòria, les cançons de la festa major de Vilafranca per a piano. Les tenia molt al cap i les cantava. El piano sempre l’he tocat de manera autodidàctica a casa i estudiar-lo ja va ser més endavant.
Les peces que toques són composicions pròpies?
Hi ha de tot. En el meu trio hi ha composicions meves, tot i que no ocupen la major part del concert. Acostumen a ser arranjaments de cançons populars que a mi m’agraden molt, estàndards de jazz o algunes cançons que no són tan conegudes; hi ha una mica de tot en una mena de popurri.
Però en la teva interpretació hi juga molt la improvisació?
L’estil en el qual m’inspiro més és en el jazz i en aquest sentit la improvisació és una part essencial d’aquest tipus de música. M’agrada molt improvisar i em considero més improvisador que no pas un intèrpret de música escrita. Totes les peces tenen una estructura base, però dins d’aquesta hi ha les parts improvisades.
Per què acabes derivant més cap al jazz i no pas a la música clàssica, per exemple?
Els meus pares són pianistes de música clàssica i suposo que la meva decisió va ser per mirar de diferenciar-me d’ells. De fet, a casa també havíem escoltat jazz i a mi m’havia atret aquest llenguatge. Tinc dos germans que també són músics, els dos, però cap d’ells s’ha interessat mai pel jazz. Considero que tinc facilitat per la improvisació i això em va fer decantar per aquesta branca del jazz.
Busques transmetre alguna cosa amb les teves interpretacions?
Per mi la música només té sentit si s’entén com a transmissió d’algunes idees o d’algun contingut que tu li vulguis donar. La música abstracta sense un contingut no té cap mena de sentit en la meva manera d’entendre la música. Per transmetre també hi diu molt quines cançons esculls per interpretar. Si té lletra vull que transmeti algun missatge.
Per això reversiones cançons populars catalanes.
Exacte. El sentit que els dono en aquests arranjaments és reivindicar les cançons populars, que es tornin a escoltar i adaptar-les al llenguatge que domino més. Que es continuïn interpretant. Per exemple, ‘La presó de Lleida’, una cançó que sempre dedico a Pablo Hásel, injustament empresonat o ‘L’Hereu Riera’, cançons populars, però també ho faig en cançons reivindicatives de Victor Jara, Raimon, Ovidi Montllor…
Créixer envoltat de tanta música al teu entorn familiar forma la persona que un acaba sent?
Indiscutiblement. No em puc entendre a mi mateix sense aquesta part. En això em distancio dels companys del gremi que tinc, que per a ells la música és l’únic, i en canvi jo tinc altres coses que m’omplen a la vida amb les quals ocupo moltes hores del dia i no tancar-me només a la música.
En aquest sentit, has estat vivint a Barcelona però ara vius al Penedès.
M’agrada molt la vida del camp. La meva família paterna prové de Vilafranca i Font-rubí, on hi teníem la masia dels caps de setmana i l’estiu. Des de fa cinc anys és casa meva. M’agrada molt la terra i treballo de pagès i tinc projectes oberts en aquest àmbit. És una feina compaginable amb la de músic i no em dificulta la vida.
Quins pianistes t’han influenciat en la teva carrera?
Pianistes de jazz, que són els que més he escoltat. Brad Mehldau, Bill Evans, Keith Jarrett. Són els tres que més m’han marcat, però en podria fer una llista interminable.
