Retrobar oficis
Daniel García Peris
Hi ha oficis que són molt més que una feina. Són herència, mestratge i identitat. En un món que corre cap a la producció en massa, qui farà les botes que donen ànima al vi? Qui esculpirà la fusta amb la paciència d’un fuster o modelarà el fang amb la destresa d’un terrissaire? L’oblit amenaça aquests artesans, però encara som a temps de salvar-los. Una recent visita a la Boteria Torner de Vilafranca del Penedès m’ha revelat la màgia d’un ofici en perill, el de boter, i fa pensar en tots aquells que es troben a la corda fluixa.
Fundada el 1739, la Boteria Torner segueix resistint, fent front als temps moderns. Amb només dos mestres boters i oficials que adquireixen el coneixement treballant, cada bota que surt del taller és una peça única, feta amb la saviesa de segles. No hi ha escoles de boters. Aquí, la tradició es transmet de mà en mà, com passa amb tants altres artesans que no veuen un relleu en el jovent.
Fer una bota no és gens senzill. La fusta necessita respirar durant 24 mesos a la intempèrie. Després, les dogues es cimenten i es canen fins que encaixen a la perfecció. Quan el boter les ha bastit i ha fixat els cèrcols, arriba la doma: un foc de llenya que doblega la fusta i li dona la personalitat que marcarà el vi que hi envellirà. Aquest procés ancestral, que cap màquina pot replicar, decideix les aromes i textures que la criança del vi heretarà. Amb l’afonament es prepara la bota per les tapes, segellades amb boga de l’Ebre i una fina capa de pasta de cigró. Ingredient sense gluten que respon a les necessitats del mercat actual, una de les darreres innovacions en el sector. Res s’escapa a la precisió d’aquests mestres. La bota es poleix, es marca a làser i esdevé una càpsula del temps, on el vi viurà la seva transformació gràcies a la microoxigenació.
Però, què passarà quan ja no quedin boters? Qui farà els mobles de sempre si desapareixen els fusters? Qui forjarà el ferro amb la força i l’art dels antics manyans? Cada boter, cada terrissaire, cada mestre d’aixa que es perd és un tros de cultura que s’esvaeix. És hora de reivindicar aquestes professions, d’obrir escoles, de crear oportunitats per als qui vulguin aprendre. Preservar els vells oficis no és només defensar la tradició, és salvar l’ànima del poble.
