“El moviment ‘Dona, vida, llibertat’ ha estat un abans i un després a l’Iran”
Entrevista a la iraniana Rosa Rabanni, psicòloga vilafranquina membre de la comunitat Baha’í i defensora dels drets de les dones.
Rosa Rabanni va néixer l’any 1971 a la ciutat iraniana de Yazd, però el 1980, essent encara una nena, va haver de fugir del país amb la seva família arran del triomf de la revolució xiïta de l’aiatol·là Khomeini. Afirma que a l’Iran encara hi té familiars pel vessant patern, però cap de la banda de la mare, que van emigrar, sobretot, als Estats Units.
Rabanni viu a Vilafranca del Penedès des de l’any 2000, on exerceix de psicòloga social especialitzada en teràpia familiar. No es considera formalment una activista contra el règim dels aiatol·làs, però sí que és una defensora sense fissures del fet de ser dona i de la fe bahá’í, la comunitat religiosa minoritària no musulmana més nombrosa de l’Iran i que és objecte de persecució política i social des de fa dècades.
A les poques setmanes de la caiguda del dictador Baixar al-Àssad a la veïna Síria, quedem amb Rosa Rabanni per parlar de la situació passada, present i, esperem que millor en un futur, de l’Iran. Valora, sobretot, el fet de “viure en un país on puc parlar”.
Quina esperança té, arran dels fets de Síria, que pugui passar el mateix a l’Iran i caure el govern?
És difícil de determinar perquè són països amb situacions molt complicades i, per tant, no es pot saber quant de temps trigarem a veure-ho. Pensi que vam sortir del país per un mes i ja portem més de 40 anys… La família de mon pare fa temps que pensa que el país canviarà, però no veuen símptomes que ho indiquin.
Arran de l’assassinat de la jove kurda Mahsa Amini, però, va sorgir el moviment ‘Dona, vida, llibertat’ que ha canviat coses, no?
Sí, efectivament s’ha notat i hi ha hagut un abans i un després i, per exemple, ara el que passa dins de l’Iran se sap més. El moviment va donar molta visibilitat i el món veu que els problemes que hi ha poden passar a qualsevol lloc, que són globals. La guerra d’Ucraïna i tants altres problemes canvien preus i ens afecten aquí.
Què hi podem fer la gent des de fora?
Molt. Si no fos per la pressió internacional, des de les institucions i, per exemple, la històrica intervenció de divuit relators de l’ONU per condemnar plegats l’atac d’Iran a les dones bahá’ís, la situació encara podria ser pitjor. A més, ara són les societats civils de molts països les que estan mirant cap al meu país, el govern del qual se sent observat.
Però no pot ser que no faci cas i, per exemple, continuï sent l’Estat amb més penes de mort del món, la Xina a banda. Per què no hi ha dades reals?
L’aparença que ha de mostrar és la de sempre, la tàctica general que ha mantingut durant més de quatre dècades, i ha de mantenir les formes perquè l’Iran forma part dels organismes internacionals, però la pressió global de la gent està canviant coses.
Creu que pot passar el mateix que a Síria, que caigui sobtadament el règim de manera inesperada?
Per passar, poden passar moltes coses i, de fet, la revolució islàmica es va donar per una sèrie de caramboles en qüestió de setmanes, però no ho veig fàcil. La revolució verda de fa deu anys semblava que ho canviaria tot, perquè hi va haver unes eleccions que semblava que el país s’obriria a polítiques més reformistes, però en països com l’Iran votar és més una obra de teatre que una elecció.
Efectivament, la gent no pot parlar allà…
No, i cal anar amb molta cura amb qui ho fas. A més, el més fort és que potser tu realment vols reivindicar o defensar alguna cosa i potser no et passa res més enllà que et deixin sol o et silenciïn, però sí que passa alguna cosa als teus. Això és més difícil de pair. Ara, la gent que es va mobilitzar fa deu anys no desisteix, i per això les presons són plenes.
Aquí ens arriba que cada vegada hi ha més dones que no duen vel pel carrer…
Sí, però s’arrisquen molt i poden patir conseqüències irreversibles. El règim ha aconseguit ‘menjar el coco’ a la població. Ara bé, tinc la sensació que la gent que li dona suport és minoritària.
Per què ho creu?
Perquè en l’era d’internet cada vegada és més difícil de mantenir les mentides o ‘fake news’ que s’han dit en quatre dècades.
Vostè pertany a la comunitat bahá’í, d’origen iranià; per què està tan perseguida?
Perquè som com una mena d’amenaça per al règim. Per exemple, no tenim una jerarquia eclesiàstica, que considerem innecessària, i això ens permet prendre les decisions, què vols pensar i en què vols creure… Aquesta obertura de ment és un perill, segons el règim, per al qual sentir parlar de la igualtat de drets i oportunitats entre homes i dones, doncs ja et pots imaginar què li suposa.
Quines altres característiques defineixen la seva comunitat?
Els bahá’ís tenim la responsabilitat de cercar el camí que considerem la veritat o el camí en general, però en particular en clau de creences espirituals, religioses, seguim una lliure investigació de la veritat.
O sigui, no es neix sent bahá’í…
No, tot i que neixis en una família bahá’í. Els pares tenen la responsabilitat d’educar els fills en totes les creences que coneguin, de ser curiosos i de cercar un sentit a la vida, però no és fins que arribes als 15 anys que aleshores ja pots posicionar-te i decidir si segueixes aquest moviment o fe.
