“Soc activista feminista i intersexual; és a dir, que defenso els drets humans”
Entrevista a l’actriu Laura Vila Kremer, que aquest divendres actua a Vilafranca amb l’obra ‘Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig’.
L’actriu Laura Vila Kremer, graduada en Art Dramàtic i llicenciada en Comunicació Audiovisual, treballa per a diferents companyies de teatre i com a activista intersex i feminista forma part de diversos coŀlectius dedicats a informar sobre les intersexualitats. Els últims anys ha ajuntat professió i activisme i ha format el Coŀlectiu Que no salga de aquí, que també inclou Víctor Ramírez i Raquel Loscos i el qual va abordar la vida intersex l’any 2019, amb el muntatge ‘Cabaret Trans’; i posteriorment amb l’obra ‘Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig’, estrenada a la Fira Tàrrega 2021, guanyadora del Premi de la Crítica al millor espectacle de Noves Tendències 2021 i que també es va poder veure al Festival Grec 2022. Avui divendres, a les 20 h, es podrà veure al Teatre Cal Bolet de Vilafranca del Penedès, dins de la temporada d’espectacles professionals de la capital penedesenca.
Quin va ser el seu origen com a actriu?
Hi estic lligada des de petita i ja en feia en un grup amateur que hi havia a la meva escola d’infantil. La meva referent després va ser una professora de català i que feia d’actriu de musicals. Em va fer estimar la professió, a la qual vaig anar entrant a poc a poc. Ara, com moltes altres actrius professionals, estic extremament precaritzada i la meva economia depèn molt dels projectes que surtin.
Sembla una incongruència en el moment actual, quan es diu que hi ha més públic…
Tot i que potser sí que és cert un reconeixement, hi ha també una gran mancança a l’hora de reconèixer la cultura com a dret bàsic. Hem de lluitar per una inversió de les institucions, dignificar la vida de qui ens hi dediquem i facilitar l’accés a la cultura de tota la població.
Vostè és també una activista de les persones intersex. Què vol dir?
Soc activista feminista i intersexual, que vol dir que defenso els drets humans. No només parlo de genitals sexuals, perquè també hi ha hormones i cromosomes sexuals, i les persones intersexuals trenquem el binomi, l’arquetip i el patró binari. Les persones no només s’han d’identificar segons uns genitals externs o interns. Igual que hi ha ulls diferents, també penis i clítoris de mida diferent, i molta gent no sap, per exemple, quina quantitat d’hormones sexuals té, o que tant homes com dones tenim quantitats variables de testosterona i d’estrògens. Les persones intersexuals no només som diverses en el vessant anatòmic, sinó que hem rebut un diagnòstic a partir de paràmetres clínics.
I què comporta?
D’entrada, et fa viure amb molt de silenci la teva naturalesa. I en els últims dos segles, a Occident s’han fet moltes intervencions i recomanacions mèdiques per fer encaixar els nostres cossos. Les persones intersexe tenim molt a dir en els discursos de l’anatomia, sobre què vol dir ser un home o una dona i que, de vegades, són transfòbics i provenen de certs sectors que s’autodenominen feministes. La nostra anatomia s’està qüestionant i per naturalesa és més fluïda, no només el desig i el gènere.
Les persones intersexuals acaben sempre sent intervingudes quirúrgicament?
No, però rebem moltes recomanacions sobre hormonació, per exemple, que són qüestionables. I també intervencions o exploracions no prou consentides ni lliures. Sovint et fan signar actuacions mèdiques sense que et donin tota la informació i, per exemple, la llei ha prohibit per primera vegada les operacions sobre cossos intersex menors de 12 anys, però s’accepten en casos quan l’equip biomèdic recomani el contrari.
Quin aspecte li preocupa més de ser intersexual?
La invisibilitat del dia a dia. Tot i que de diagnosticades som gairebé el 2% de la població mundial, segons l’ONU, se’ns ha imposat un silenci, no tenim referents i algunes persones intersexuals no arriben ni a néixer perquè encara és motiu per interrompre l’embaràs. Això, esclar, és molt fort!
D’on prové el nom del Col·lectiu Que no salga de aquí?
És el primer que em van dir en ser diagnosticada, als 17 anys. Vaig obeir la recepta de silenci molt de temps, fins que vaig trobar companyes de lluita i em vaig empoderar.
Quin objectiu té l’espectacle que porta a Vilafranca?
Aportar experiències de persones intersex, no només la meva, per poder reivindicar i denunciar les violències que existeixen sobre nosaltres i, alhora, celebrar la nostra diferència i l’oportunitat que tenim per repensar aquestes experiències.
Com acostuma a rebre el públic aquesta obra?
És molt emocionant i la intenció és arribar a tothom, que interpeŀli més enllà de si les persones són intersexe. Aquestes no necessitaven aquesta obra, perquè ja sabem com són les nostres vides i com podem donar-li la volta al desig. El repte era com fer-se preguntes per flexibilitzar categories sexuals molt rígides.
