“Mai he oblidat aquella terra d’on vinc. Tots tenim el nostre petit racó d’origen”
Entrevistem Lluís Foix que dimarts que ve presenta el seu darrer llibre ‘La força de les arrels’ a Vilafranca.
Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) ha estat director de La Vanguardia, director adjunt i subdirector en diverses etapes des de 1982 fins al 2001. Durant set anys va ser director de la versió digital de La Vanguardia. Llicenciat en Periodisme i en Dret, va ser corresponsal a Londres i a Washington. Ha cobert moltes guerres, cimeres, eleccions i conflictes enviant cròniques des de 84 països. És especialista en política internacional i columnista habitual als diaris La Vanguardia, El Punt Avui i Mundo Deportivo. Participa en diverses tertúlies radiofòniques i televisives. El 2016 va guanyar el Premi Josep Pla amb l’obra Aquella porta giratòria, la segona part de les seves memòries, després que l’any 2013 publiqués La marinada sempre arriba. Aquest proper dimarts 29 d’octubre, a les 19.30 hores, presenta a l’Escorxador de Vilafranca el seu darrer llibre, La força de les arrels.
El llibre és una declaració d’intencions, amb les seves vivències i els seus orígens.
Així és. No només són vivències personals sinó també un recorregut de la meva relació amb la terra, els termes, els arbres. Cada cap de setmana m’acosto a la meva terra per trepitjar-la, per parlar amb la gent del meu poble. És una manera de retrobar-me amb els meus orígens. Mai he oblidat d’allà on vinc. Tots tenim el nostre petit racó d’origen.
Una persona de la Vall del Corb. Parli’m de la seva terra.
És una vall amb molta personalitat que durant molt temps ha estat desconeguda. Va des de Rauric, tocant a Santa Coloma de Queralt, passant per 23 pobles com Vallfogona, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort –el meu poble–, Sant Martí, Maldà i arriba més enllà de Bellpuig. Pobles d’una terra extraordinàriament conreada de cereals, d’oliva, de vinya i d’arbres fruiters.
Al llibre diu ‘la casa on s’ha nascut no s’oblida mai. Però la terra, molta o poca, tampoc’.
La terra forma part de les pertinences personals. La terra té molta personalitat, els termes tenen molta història amb les cabanes, els marges, les basses, els camins, els arbres. Darrere d’aquesta terra hi ha una història que els que la trepitgem, en el nostre record, sabem què hi va passar…
Un llibre que ha cuinat a base de converses.
Converses i reflexions. Hi ha una tendència que trobo molt interessant de tornar a les arrels de cadascú en els pobles, però potser no s’arriba a fer un pas més, que és tornar a la terra, no només a la casa. La terra és una part important de les vivències del passat, fins al punt que generacions anteriors passaven més temps a la terra que no pas a casa. Hi ha una reflexió sobre com un es relaciona amb aquesta terra, amb les aus, els conills, les guineus, però sobretot, amb els arbres. Una de les coses que més m’interessen és aquesta relació directa amb un arbre, des que el plantes fins que el veus créixer, l’esporgues i com va creixent a través de la forma que tu li dones. La natura mai està quieta, sempre està en actitud de transformació.
Del llibre es desprèn que vostè és un gran entès en jardineria i agricultura.
Abans de marxar a la ciutat vaig treballar de jove a casa de pagès. Sempre he tingut aquesta relació amb el comportament de la terra, quan el pagès entra en una interlocució amb els arbres, les collites, els canvis de temps; crec que en el futur, entenc que les persones que tinguin mitjans i que puguin escolliran conviure amb la naturalesa. Hi ha una diferència molt gran de viure en una gran ciutat enmig de ciment que no pas viure al camp, on puguis obrir la finestra i veure els arbres, el sembrat, el bosc. Hi ha una gran diferència.
Reivindica la revitalització dels pobles, també.
Evidentment. Als anys seixanta, degut a la sequera, sobretot a les terres de conreu, amb la mecanització de l’agricultura, hi va haver una fugida. Després, al cap d’uns anys, els fills o nets d’aquests que van marxar han tornat a les arrels per conrear novament les terres. Fa anys hi havia cases tancades i ara molta gent torna, molts nouvinguts que trien una vida molt més tranquil·la i més activa.
També diu que els pagesos són perseverants però es cansen de tantes adversitats.
Sobretot hi ha un aspecte que al pagès l’angoixa molt, com és tot el tema dels papers. Com que hi ha ajuts per part de Brusseŀles, Madrid i la Generalitat, el que passa és que això requereix molta burocràcia, fins al punt que hi ha molta gent que es dedica a la terra que ha d’emprar un 20% del seu temps a omplir i presentar papers. Aquesta burocratització acompanyada dels policies climàtics que apliquen mesures, segurament positives, no compten gens amb l’experiència de la gent que viu a la mateixa terra.
Molts records d’una persona que s’ha fet gran.
Evidentment. Una persona que ha donat moltes voltes pel món, però que mai ha oblidat d’allà on ve.
