“La persona cuidadora posa el pilot automàtic i està 100% pendent d’un altre”
Entrevistem Patrícia Sánchez, educadora social especialitzada en intel·ligència emocional
L’augment de l’esperança de vida discorre en paraŀlel a l’increment de l’envelliment de la població, i una de les conseqüències és l’existència d’un segment de la població amb malalties degeneratives, progressivament incapacitants, que requereixen atenció contínua. Però, qui cuida el cuidador o cuidadora? L’educadora social especialitzada en inteŀligència emocional i en acompanyament a cuidadores de persones amb demència Patrícia Sánchez conduirà un grup de suport a aquestes persones no professionals que dediquen totes les hores del món a cuidar un ésser estimat. El trasbals que comporten aquestes dures realitats en la vida quotidiana de qualsevol genera un estrès que convé saber gestionar. La Patrícia, a qui l’entitat Tiám, que busca millorar la qualitat de vida de les persones amb demència, ha triat per conduir les sessions, dona les eines per fer el dia a dia una mica més agradable.
Quin és l’objectiu de l’espai de suport?
Es tracta de crear un espai per a cuidadores i cuidadors de persones en situació de dependència, buscar un espai on puguin expressar emocions, també compartir vivències i, a la vegada, que sigui un espai d’aprenentatge. Al final es tracta de compartir diferents punts de vista, opinions i escoltar.
Important.
Sí, perquè potser una persona té un dubte sobre com solucionar un problema amb què es troba o una situació quotidiana i a través de l’escolta activa d’altres experiències pot trobar alguna solució.
És com una teràpia de grup…
Sí, sí, teràpia de grup i, a més, també es donaran eines i recursos tècnics perquè, de manera molt pràctica, els cuidadors i cuidadores puguin augmentar el seu benestar emocional, aprendre a cuidar-se per cuidar.
Qui necessita més suport emocional?
Aquestes sessions van enfocades especialment a persones cuidadores de dependents; normalment són familiars propers, que són els que pateixes un estrès crònic.
Gestionar aquest estrès no deu ser gens fàcil.
L’estrès crònic el provoca conviure amb un ésser estimat que té una malaltia progressiva i irreversible. I han d’aprendre a gestionar les emocions que provoca tot això.
Quines eines es donen per gestionar l’estrès?
El primer pas és saber identificar les emocions que sentim perquè, tot sovint, la persona cuidadora no té ni temps de parar-se a pensar en com se sent. Posen el pilot automàtic i estan 100% pendents d’un altre. Per això no tenen temps de dir com se senten i menys d’expressar-ho.
La importància de la comunicació.
Sí, oferim un espai que és un recurs on poder-se expressar, un espai protegit on saps que ningú et jutjarà i se t’escoltarà. Hi ha altres eines com per exemple tècniques de respiració o a través de la creativitat, la musicoteràpia, l’aromateràpia… El que es busca és que els cuidadors se sàpiguen cuidar ells mateixos, perquè cuiden persones amb dependència física però també psicològica.
Hi ha diferència entre les persones cuidadores de malalts amb afectacions físiques i psicològiques?
No, la sobrecàrrega és la mateixa. Moltes vegades, cuidadors de persones amb demència, per exemple, em diuen que preferirien que fos dependència física, perquè almenys s’hi podria entendre. En canvi, amb demència el cuidador o cuidadora veu com la persona que estima va desapareixent, i això es veu com un dol anticipat.
També s’ha de tenir en compte que les persones cuidadores no són professionals.
Tenir present això és molt important perquè quan hi ha un diagnòstic de malaltia que implica dependència et trobaràs davant de situacions quotidianes que no sabràs com resoldre, i per això és molt important tenir informació de la malaltia i els seus efectes: determinades conductes, per exemple. S’ha d’entendre que determinades conductes són conseqüència de la malaltia; per tant, se l’ha de conèixer molt bé.
Un altre problema afegit deu ser la sensació d’incomprensió, l’aïllament social, oi?
Clar, és que sovint les persones cuidadores s’arriben a sentir culpables de poder disposar d’un espai per a elles mateixes, o per deixar-les a càrrec d’una persona de confiança o en algun centre. S’ha de mirar de canviar aquest pensament de “ho he de fer tot jo”. Cal que mantinguin la seva esfera i que la resta de familiars i amics puguin tenir informació sobre la malaltia.
Demanar ajuda, bàsic.
Sí, recalco molt que la persona cuidadora no ha de tenir por de demanar ajuda al seu entorn i, molt important, que no perdi la seva vida en l’àmbit familiar i social per no caure en l’aïllament.
