“L’ofici d’actor et dona la possibilitat de jugar a ser una altra persona”
Entrevista a l’actor José Sacristán, a qui el Cineclub Vilafranca li ha atorgat el I Premi Bogart Vilafranca 2024.
L’actor José Sacristán va rebre dilluns el primer Premi Bogart Vilafranca 2024, atorgat pel Cineclub Vilafranca en reconeixement a una carrera professional de més de 60 anys. Prèviament a l’acte convocat al Cinema Kubrick, Sacristán va atendre els mitjans de comunicació i també va ser entrevistat, en aquest cas durant la gala, per l’actor Dafnis Balduz. Aquesta entrevista és un compendi de les dues trobades.
Sacristán (Chinchón –Madrid–, 1937) ha participat en més de 125 pel·lícules de cinema i el mateix dilluns es va poder veure a Vilafranca El muerto y ser feliz, que li va valdre un Premi Goya i el Gaudí (2012). A més, l’Acadèmia del Cinema li va atorgar un Goya d’Honor el 2022.
El seu debut al cinema havia estat l’any 1965, amb La familia y uno más, mentre que abans ja havia començat a fer teatre; concretament, la primera obra en què va participar va ser Los ojos que vieron la muerte, el 1960. Pel que fa a la televisió, la primera aparició van ser tres episodis d’Hora once, el 1968.
Actualment coprotagonitza amb Ana Marzoa l’obra de teatre La colección, al Teatre Romea de Barcelona, a partir d’un text i direcció de Juan Mayorga, i que també compta amb els actors Ignacio Jiménez i Zaira Montes.
Què representa per a vostè, que ha guanyat el Goya i el Gaudí, entre molts d’altres, el Premi Bogart Vilafranca,?
Un dels reconeixements que són més d’agrair. Afortunadament, la meva feina –que no la puc anomenar com a tal, perquè és una activitat o ocupació que dona sentit a la meva vida i, més enllà de pagar el rebut de la llum i el col·legi dels meus fills, m’ha permès la satisfacció d’explicar històries– està sent reconeguda; però premis com aquest l’atorga gent que posa tota la iŀlusió, energia i a vegades fins i tot els seus diners per defensar el cinema. No puc sinó celebrar que se’m permeti compartir moments com aquests amb gent més jove, perquè més vell que jo pràcticament no queda ningú a l’ofici.
Ha fet teatre, cine i televisió; es decanta per alguna de les tres disciplines?
No. Possiblement, la taula de gimnàstica més completa per a un actor és el teatre, simplement per la unitat d’acció; i el cine està subjecte a una mecanicitat, però li tinc molt de respecte i afecte a la càmera. Penso que és igual de difícil fer-ho bé en un mitjà i en un gènere o altre; no estableixo diferències entre una tragèdia grega i un entremès. Ara bé, per la quantitat d’hores i haver de matinar que comporten el cine i la televisió, amb exteriors on fa calor i fred, donat el cas, prefereixo el confort del teatre.
Està a punt de fer 87 anys i encara actua…
Et posis com et posis, en això de la vida acaba morint-se, un; però fins al juny de l’any que ve estaré amb La colección i després tinc al cap una altra cosa que, segurament això sí, serà l’últim a què m’enfrontaré professionalment.
Podria definir breument una trajectòria tan dilatada?
Ho faré amb una anècdota que em sembla lluminosa i que penso que pot ser el meu epitafi: Feia Señora de rojo sobre fondo gris a Tarifa i passejant després de la funció, cosa que m’agrada molt, em vaig creuar amb dos nois joves i un d’ells em va reconèixer i, molt content, se’m va acostar i em va dir que l’havia fet riure en pel·lícules antigues. Em quedo amb això que explico històries, la gent riu, plora i a vegades fins i tot reflexiona amb el que li proposo. M’està bé. Afortunadament, la memòria encara em funciona i, per exemple, avui [dilluns passat] soc aquí perquè és l’únic dia de la setmana que no treballo al Teatre Romea.
Sovint, els actors tenen nervis abans de sortir a escena. Li passa a vostè?
Sí, i això et manté actiu, però el que no ha de ser és paralitzant. Jo no em prenc la feina com un simple ofici i la representació d’una obra d’un dia ni ha passat abans ni tampoc passarà després i, per tant, no t’has d’instaŀlar en la comoditat de la professionalitat; això seria un enemic mortal de la creació. Sempre hi ha un risc que convé córrer, en complicitat amb la resta de companys, i no cal pretendre pensar que ja ho saps tot, que és avorridíssim. Aquest ofici és un aprenentatge permanent i el més bonic és l’aventura, el risc, el salt al buit…
Prefereix algun gènere interpretatiu en concret?
Afortunadament, he fet de tot, i ara m’estic entrenant per menjar bombetes o estirar-me en un llit de claus [riu].
Vostè ha aportat molt al teatre i al cine, i a l’inrevés, què li han aportat?
La vida. Vaig veure al meu poble de Chinchón una pel·lícula de petit, potser als 6 anys, i fins molt de temps després no vaig saber que hi havia algú a qui li pagaven per fer d’indi i morir. Fer d’actor et dona la possibilitat de jugar a ser una altra persona i la profunda seriositat d’aquest joc continua donant sentit a la meva vida. De petit em posava plomes de gallina al cap i li feia creure a la meva àvia que era un comanxe. Cada cop que pujo a un escenari o em poso davant d’una càmera, em torno a posar les plomes de la gallina.
Es queda amb algun episodi concret com a actor?
Mai he tornat a sentir una emoció semblant com quan Pedro Masó em va trucar per a una sessió pagada en què em vaig asseure en un pupitre d’un institut i, amb una càmera al davant, tenia al costat el protagonista de Muerte de un ciclista, Alberto Closas.
