L’odissea de Rodalies
Daniel García Peris
Des de que tinc memòria recordo haver utilitzat els trens de Rodalies per moure’m per Catalunya. El mateix temps que he sentit parlar dels seus retards i els acudits al respecte. Les causes en aquests anys n’hi ha moltes, però una situació de tanta degeneració del servei com fins ara és més que memorable.
Qui podrà oblidar les aventures diàries que ens ofereixen els nostres trens? Cada matí, centenars de milers de catalans es lleven amb una il·lusió especial, sabent que una nova jornada d’emocions intenses els espera a l’estació. La puntualitat dels trens de Renfe és tan previsible com la loteria: mai saps si et tocarà un de puntual, un retard de mitja hora o la sorpresa de la cancel·lació sense previ avís.
És admirable com la paciència dels usuaris ha crescut exponencialment gràcies a aquest servei. Les cues interminables per obtenir informació són una oportunitat perfecta per socialitzar el mateix descontentament. I quin espectacle veure els trens plens a vessar, on cada centímetre quadrat es converteix en un tresor preuat!
No podem oblidar la diversió d’endevinar quina serà la propera estació on el tren s’aturarà estona sense motiu. I qui no gaudeix dels simpàtics anuncis per megafonia, plens d’excuses creatives que intenten explicar els continus retards? És tot un art mantenir la calma mentre es repeteixen una vegada i una altra a cada desplaçament.
A més, el servei de rodalies ha aconseguit una fita increïble: unir els catalans en una queixa comuna. Sense cap distinció tots compartim l’emoció d’un viatge que sembla etern. Hem descobert talents ocults com el de la paciència infinita, la capacitat d’adaptació i l’art de trobar solucions imaginatives per arribar a temps a la feina o a la universitat.
Ara, seriosament, per qui encara no ha tastat en carn pròpia aquest desgavell, només li cal fer una senzilla cerca a internet de notícies sobre Rodalies. L’allau d’informacions en les darreres hores sobre talls del servei, incidències, atropellaments, incendis, robatoris de coure, etc. és aclaparador. Les línies que creuen el Penedès, la R4 i la R2, són especialment afectades per la situació. El transbordament obligat a L’Hospitalet i les escenes de caos diàries que es succeeixen ja són rutina pels usuaris. Sens dubte és més necessària que mai la dignitat a les vies.
