“Corrent una ultramarató explores límits i et coneixes més a tu mateix”
Entrevistem l’ultrafondista vendrellenc Aleix Mallofré, que recentment ha completat un ‘everesting’ al Puig del Lleó.
Aleix Mallofré, vendrellenc de 38 anys, és pagès, geòleg i un atleta ultrafondista aficionat però capaç de tirar endavant reptes de resistència física a l’abast pràcticament d’esportistes gairebé professionals. El primer cap de setmana d’aquest mes de maig va invertir 31,5 hores seguides en un peculiar ‘everesting’ al Puig del Lleó (311 m), consistent a pujar i baixar 38 cops aquest cim vendrellenc amb un desnivell de 233 m fins assolir l’alçada de la muntanya més alta de la terra (8.848 m).
Mallofré ha completat 3 vegades l’exigent Ultra Trail del Mont Blanc (UTMB), de 170 km i un desnivell positiu de més de 10.000 m, amb temps entre les 33 i les 38 hores; també ha fet les 100 milles (uns 161 km) de la Vall d’Aran, 6 vegades l’Ultra Pirineu (aproximadament 100 km amb un desnivell de 6.200 m) i l’últim any també s’ha passat a les curses de fons d’asfalt: el març del 2023 va córrer la marató de Barcelona en 2h 59m 42s i aquest any ha millorat marca a la marató de Sevilla (2h 50m 48s). Pel que fa al futur a mig termini, Mallofré no descarta participar al Tor des Géants, una de les proves de muntanya més exigents del món, amb 330 km i més de 20.000 m de desnivell positiu al voltant del municipi italià de Courmayeur, al Mont Blanc.
Començo per l’últim repte. Com se li va acudir l’‘everesting’ al Puig del Lleó?
Després de no tenir gaire bones sensacions en les últimes curses de llarga distància, i cansat i també decebut una mica de com estan organitzades per empreses, vaig voler fer un canvi amb algun repte més personal i que m’omplís més. Vaig veure que existia aquesta prova de l’‘everesting’, que pots muntar-te-la al teu gust perquè queda registrada pel sistema Strava d’aplicació per GPS, i ja vaig començar a desenvolupar la idea de fer-la al Vendrell. A més, vaig pensar que ho podia fer solidari per aprofitar l’energia i recollir diners per a alguna bona causa.
A benefici del projecte Fem Pinya dels Nens del Vendrell…
Sí, que ajuda mitjançant vals menjador els alumnes de famílies vulnerables, que per desgràcia n’hi ha força, i darrerament també amb ordinadors per fer front a la bretxa digital. Més que de l’aspecte personal, que també, del repte em quedo amb la implicació de molta gent i de la solidaritat, que ha permès una recaptació de 3.852 euros.
Hi deu haver proves d’‘everesting’ estranyes, penso…
Sí, i tant! Durant la pandèmia, per exemple, un noi va pujar no sé quants cops les escales del seu bloc de pisos [riu].
Per què corre llargues distàncies?
Costa d’explicar, però suposo que és una cosa d’explorar límits i conèixer-te tu mateix. A més, acabar una d’aquestes proves t’aporta una alegria i satisfacció increïbles després d’haver passat per moments que estàs bé i d’altres que estàs molt malament. Comences a fer curses populars del poble, vas augmentant la distància, et comença a agradar, t’apuntes a alguna marató de muntanya i després fins i tot aquestes et semblen curtes i no en tens prou…
Com es prepara?
Tinc un entrenador personal que em marca el programa i, per exemple, entreno uns 5 dies a la setmana.
Ha fet 3 cops l’UTMB…
És la meca de les curses de muntanya. Tot corredor d’ultrafons hi vol anar o bé també per fer alguna de les curses que s’organitzen aquella setmana al Mont Blanc.
Ha de ser duríssima…
Explores sovint els teus límits i quan arribes a la segona nit comences, per exemple, a veure aŀlucinacions. Una vegada vaig estar veient la meva gossa, m’hi vaig acostar i era un pedra. Saps que és impossible, però tu la veus allà. O un dia, en un avituallament, els preguntava als meus amics què hi feia un home allà fent soroll amb una radial. Era una sensació molt real, però, esclar, em miraven amb una cara…
I tot i això, vostè repeteix…
Quan acabes una cursa d’aquestes no estàs per res, però la sensació que tens és una dosi per continuar. Ara bé, l’any passat vaig acabar l’UTMB més trinxat que mai i la sensació no va ser tan eufòrica com la del primer any. Sovint és un tema de cap.
Sense força mental, no n’hi ha prou amb les cames?
No. Si vols una cosa, l’has de lluitar i anar-hi fins al final. Per fer una cursa d’ultrafons has d’entrenar molt i portar molt de rodatge. És evident que no pots passar a de 0 a 100 i posar-te a fer una marató sense entrenament. Segurament no l’acabaràs, prendràs mal i no hi voldràs tornar.
Tinc entès que qui corre per muntanya no pensa a fer una marató d’asfalt. Vostè em desmenteix…
Penso que un cop a la vida s’ha de córrer una marató d’asfalt, perquè la distància de la marató surt precisament de l’asfalt. Tenia ganes de provar-ho i hi va influir treballar amb la maratoniana Marta Galimany [excampiona d’Espanya]. La veia entrenar i una cosa va portar l’altra. A més, les maratons de Sevilla i Barcelona són a principis d’any i m’anava bé de preparar-les a l’hivern, quan hi ha menys hores de llum i no et cal anar amb frontal per la muntanya.
Ja deu poder dir quina diferència hi ha entre córrer per muntanya o asfalt, doncs…
L’asfalt i jo ens estem coneixent encara, però no em desagrada gens. Aquest any tenia clar que feia la marató de Sevilla i que ja m’oblidava de l’asfalt pel moment, però arribes allà i rebaixes la marca de Barcelona en 10 minuts i mira, ja que també porto 3 mesos picant pedra sap greu deixar els entrenaments específics d’asfalt per entrenar muntanya, que és completament diferent.
