“El model de comunicació català, amb mitjans de proximitat en llengua catalana, és sensiblement diferent al de la premsa de Madrid”

El president de l’ACPC, Francesc Fàbregas, i l’expresident de la Generalitat i candidat Carles Puigdemont (Foto: ACPC)
08/05/2024 - 09:30h

L’ACPC parla amb Carles Puigdemont, periodista, expresident de la Generalitat i candidat el 12M, sobre l’estat comunicatiu a Catalunya i Espanya.

[Carles Puigdemont (Amer, 1962), periodista, exalcalde de Girona i que l’any 2016 va ser proclamat el 130è president de la Generalitat de Catalunya, càrrec que el va portar a l’exili a Waterloo (Bèlgica) després dels fets vinculats amb el referéndum sobiranista de l’1-0 del 2017, ha rebut recentment a Argelers (Catalunya Nord) una delegació de la junta de govern de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC) en el marc de trobades amb representants de diferents sectors econòmics i socials del país en tant que candidat de Junts + Puigdemont. L’entrevista la va fer Estel Huguet, periodista i membre de la junta de l’ACPC, i l’associació l’ha posat a disposició dels seus mitjans de comunicació associats, com és el cas del 3d8. En aquesta entrevista, a més de possibles pactes arran de les eleccions al Parlament de Catalunya per al proper diumenge 12 de maig, Puigdemont analitza el paper de la premsa local i comarcal de Catalunya i aspectes de la política i justícia espanyola, entre d’altres temes que es reprodueixen en aquesta entrevista]

La política entra cada vegada més en un joc brut que acaba sempre als jutjats… Com es pot solucionar aquesta creixent judicialització de la política? Per què no es fan més auditories de l’acció política?

De vegades s’ha fet una arma d’enginyeria de destrucció de l’adversari del pretès control de transparència del partit polític. Com que hi ha una judicatura espanyola molt militant, molt patriòtica, ha trobat l’excusa perfecta –a vegades emparant-se en casos de corrupció, de terrorisme o de falsedat documental– per fer comprable una ofensiva contra líders que fan nosa. Això no es pot canviar només amb una llei ni amb una reforma de la llei, que en alguns casos pot ser necessària. A la justícia espanyola no s’ha fet aquell canvi que en parts de l’exèrcit sí que es va fer als anys 80, i continua essent una estructura molt, molt vinculada, a l’antic règim, al franquisme i al tardofranquisme. I això és un problema estructural, cultural. Com que, a més, s’han vestit d’estat de dret, cada vegada costa més de desmuntar. I com que tenen molt de poder i fan molta por els qui governen a Madrid quan intenten tocar alguna cosa, ningú no fa res. I això explica, per exemple, una cosa que la pròpia Unió Europea ha alertat diverses vegades a Espanya i que és que no s’hagi renovat el Consell General del Poder Judicial, que tinguin el mandat caducat… això és insòlit. Per què ningú s’atreveix a obrir el meló? Hi ha un problema molt profund a l’Estat espanyol. I, clar, mentre els uns i els altres fan servir aquests problemes estructurals de la judicatura per perjudicar-se, això és una orgia… S’inventen directament dossiers per empastifar aquest i l’altre, i sempre hi ha un jutge disposat a obrir una diligència i una policia patriòtica disposada a fer informes policials amb continguts absolutament delirants que un mitjà de comunicació afí acabarà publicant. És aquest cercle viciós el que s’hauria de trencar. No sé si seran capaços de sortir-se’n…

Els mitjans de comunicació, quin paper hi han jugat en tot això?

A l’Estat espanyol hi ha mitjans de comunicació patriòtics. Hi ha jutges patriòtics i policies patriòtics. I això és una anomalia democràtica. Els mitjans han de ser neutrals en les querelles polítiques. Han de tenir independència. Poden tenir idea política i defensar un determinat model de país, naturalment, però no ser col·laboradors necessaris de la podridura de l’estat de dret, aquest no és un paper que li escaigui a un mitjà en democràcia.

És més, el mitjà ha de denunciar quan això passa. El mitjà està per denunciar les conxorxes del poder profund per dinamitar l’estat de dret, no per formar-ne part. I tenim exemples vergonyosos. Hi ha un forat negre en alguns determinats sectors de la premsa espanyola que és molt difícil de tapar. Hi ha algunes excepcions heroiques, però en conjunt… A mi m’agrada dir, quan analitzo sobretot la premsa de Madrid, que alguns mitjans de comunicació de Madrid no tenen oients o lectors, tenen votants. I, és clar, això és un error sistèmic, també.

Creu que a Catalunya també hi ha mitjans patriòtics?

El model comunicacional català és molt diferent. Hi ha mitjans que s’han deixat arrossegar per la força i la potència de foc que té la deriva patriòtica del poder espanyol? Segurament sí, però per fortuna, aquí tenim un teixit de mitjans de proximitat, mitjans en llengua catalana, mitjans d’editores amb obediència catalana, que han permès que, al final, el panorama i el model de comunicació català sigui sensiblement diferent del model de la premsa de Madrid.

La llengua catalana i el seu futur és ara una de les preocupacions principals de molts catalans que veuen que hi ha un clar retrocés del seu ús social. Des del sector de la premsa local veiem com cada any un percentatge altíssim de les subvencions s’assignen als grans grups de comunicació i als mitjans generalistes, que sovint no donen massa rellevància al català, mentre que sectors com la premsa local, que publica íntegrament en català des de sempre, és menystinguda en l’assignació d’aquests recursos. Es pretén revertir aquesta situació si lideren el govern de Catalunya?

No podrem abordar la reversió de l’ús social de la llengua catalana sense comptar amb els actors que ens poden ajudar a fer-ho; entre ells, la premsa més propera i en català com són els mitjans de comunicació locals i comarcals. Se’ls ha de tenir en compte en aquesta estratègia. Si el que hem fet fins ara no ha servit, hem de canviar les coses. I com a sector important i implicat en la recepta per revertir la mala salut de l’ús social del català, la relació que ha de tenir amb els programes d’ajuda i de promoció del govern ha de ser diferent. Perquè la que hi ha hagut fins ara ha portat a un menysteniment i a una desconsideració absolutament impròpia i incompatible amb el pes social que tenen aquests mitjans per al país, per la llengua i per la cohesió territorial. I això ha de canviar. També hauran de canviar altres coses, perquè si parlem del català, parlem de la creació de continguts en català, de la presència del català en els mitjans públics que depenen de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals…. Parlem d’un seguit de coses que vam presentar en el nostre programa electoral que han de servir per revertir la situació del català: parlem de l’ensenyament, de la universitat, de l’espai públic, parlem dels mitjans de comunicació, els que utilitzen la llengua catalana, els creadors de continguts en llengua catalana, que són actors imprescindibles i ens han d’ajudar a la reversió de la situació.

També hi ha les noves generacions. Són molts els joves que s’entretenen i s’informen actualment a través de xarxes socials i de TikToks que són majoritàriament en castellà i el català té un ús clarament minoritari. Quines accions hi ha previstes en aquest àmbit?

Aquí hem de tenir en compte que estem davant d’un fenomen global que no només afecta llengües minoritzades com el català, sinó que fins i tot afecta llengües oficials d’estats independents però que són llengües amb pocs parlants o que no tenen prou “massa crítica”. Quan ens parlen de globalització cultural, realment ens estan parlant de globalització comercial. I, és clar, si es tracta de vendre al món global, hi ha dues o tres grans llengües i para de comptar: l’anglès de manera aclaparadora i, en certes comunitats, el castellà, el xinès, l’àrab i de vegades el francès, però amb molta distància de l’anglès. Si ets un creador (de música, literatura, cinema) i fas publicitat en una de aquestes llengües minoritzades, el retorn que tens per la feina en aquest context de globalització és baixíssim, perquè et paguen una misèria per cada clic d’un vídeo de YouTube o d’una reproducció de Spotify. I això s’ha de combatre desacomplexadament. I aquí crec que, malgrat que l’amenaça és greu i creixent, podrem aliar-nos amb d’altres cultures que els passa el mateix i que s’estan interrogant per què els nostres joves cada vegada s’expressen més amb anglicismes o adopten formes culturals que venen bàsicament dels Estats Units o del món anglosaxó i estem abandonant les frases fetes nostres i el vocabulari riquíssim que tenim. Necessitem traslladar a les xarxes socials la mateixa política que es va fer en el seu moment –i amb èxit– en el món audiovisual, on la Corporació va ser un motor de creació cultural en llengua catalana. L’altra part del fenomen és encara més preocupant: la ideologia que estan agafant les generacions més joves per culpa de l’enginyeria narrativa que grups de dreta i d’ultradreta globals estan adreçant al món, especialment a TikTok. És gravíssim, perquè tenim joves molt vulnerables i també gent amb molt mala idea que fa anys que estan invertint molts diners en formar prescriptors d’unes narratives que ens portaran cap a una societat de futur molt més autoritària o molt més intolerant, i molt menys democràtica. I això és una alarma gravíssima que hem d’estar tots disposats a combatre. Informar-se per TikTok, Twitter, Instagram no és dolent en si mateix, però si l’única alternativa que té la nostra joventut per informar-se de temes complexos són vídeos de pocs minuts o de pocs segons que busquen un clic i un retorn i que, per tant, seleccionen molt bé de què parlen i de què no, anem molt malament. Necessitem educar bé la societat en el desafiament que tenim. No parlo de regulació, parlo de responsabilitat. I crec que hem de tenir un debat sobre l’ús de la xarxa social per part dels menors.

I en aquest món tan globalitzat, quin paper creu que hi juga la premsa local?

Justament pot ser un antídot a tot això, perquè, segurament, de tota la premsa tradicional i convencional és la que més pot fer que un nano jove que està a TikTok i que només s’informa per TikTok, per aquelles coses de ser més propera, agafi la premsa local i comarcal. És la més competitiva precisament per la temàtica que tracta i per la proximitat i la capacitat de distribució que té, segurament és la que més ens pot ajudar a que aquesta generació que ja només s’informa per TikTok o xarxes socials mantingui el vincle amb el periodisme més respectuós amb l’ètica periodística i amb la deontologia periodística i amb la seva responsabilitat social. Perquè el periodisme és una empresa de responsabilitat social. La majoria d’editores, a part de ser un negoci, se senten empreses de responsabilitat social, perquè tenen a les seves mans un material molt delicat, que és el dret a la informació, i és un element essencial per a la democràcia. Per tant, si tenim un sector de la premsa més o menys convencional que pot connectar amb aquesta generació, l’hem d’aprofitar. I jo crec que aquí teniu un rol molt important.

Pel que fa a la Generalitat, quina creu que és la situació interna després de les vagues de docents, d’infermeres, de funcionaris de presons… Tots aquests col·lectius sovint es queixen de la situació de precarietat… Creu que aquesta situació s’està traslladant també al servei que es dona al ciutadà (informes PISA, llistes d’espera, etc…) i què es pensa fer per redreçar-ho?

Per descomptat. Hi ha una situació de precarietat, de desànim, de desorientació i de manca de lideratge. I això, evidentment, no és bo per al ciutadà ni per al servidor públic, que se sent gairebé a la intempèrie, i de vegades fins i tot desprotegit, per aquesta manca de lideratge polític. El servidor públic és una persona que s’ha format, és un professional que pot prestar un servei molt més gran del que en aquests moments se li està demanant, però a qui no se li dona ni autonomia ni confiança i sovint està dirigit per persones no capacitades. Són persones que han estat designades a dit, que són càrrecs de lliure designació –i em sembla bé–, però que no tenen les competències per dirigir un equip de persones professionals que han de gestionar una part de l’Administració molt complicada.

Per tant, les coses han de canviar. Primer: hi ha d’haver un lideratge. El cos de funcionaris de serveis públics s’ha de sentir liderat, protegit, emparat, amb directius clares. Segon: Hem de posar com a caps de lliure designació persones que estiguin preparades i que siguin competents professionalment en l’àmbit que hauran de dirigir… No pot ser que un director d’una empresa pública aterri allà com si fos un paracaigudista només perquè té un carnet del partit. Això tristament ha passat i ens ha portat a aquesta descomposició, a aquest desànim, a aquesta manca de lideratge…. Tres: hem de donar unes noves eines. Hem de canviar l’Administració de dalt a baix, necessitem refundar-la. Els hem donat unes eines tan dolentes, un laberint normatiu de normes absurdes i inaplicables moltes d’elles, o inútils, que el funcionari està desconcertat i desanimat, perquè ell ja és conscient que estem fent marejar la perdiu al ciutadà. Però ningú no pren decisions. I jo crec que això ha de canviar completament. És a dir, hem de passar d’una Administració que diu d’entrada “no” a la que diu d’entrada “sí”, com passa en països europeus i funciona molt bé. Hi ha països, com Bèlgica, que han estat més de 500 dies sense govern i l’Administració ha funcionat com un rellotge; la gent sap que, malgrat que de vegades hi pot haver problemes polítics, l’Administració funciona molt bé perquè hi ha uns bons servidors públics que se senten forts, motivats, reconeguts, ben tractats i ben formats, i estan per resoldre els problemes de la gent. N’estan molts tips, els servidors públics, de ser percebuts com un problema de la gent.

Està dient que la Generalitat, actualment, està liderada per incompetents?

En alguns casos ho han demostrat, perquè que un govern no sigui capaç de convocar unes oposicions, jo no sé com ho qualificaria, però de competència no. Dit així, és molt gros, però és evident que no ha demostrat la capacitat de gestió que un país del nivell de Catalunya, que una Administració del nivell i del pressupost de la Generalitat exigeix. Deixem-ho així.

Però aquests mateixos líders (incompetents) són amb els únics amb qui es veu formant govern si sortís president…

Però és un problema de lideratge. Miri, jo vaig ser alcalde de Girona després de gairebé 30 anys d’ajuntaments socialistes, i vaig trobar una Administració desanimada. Aquella mateixa gent, ben liderada, va capgirar les coses, i es va demostrar que el problema no eren ells, sinó el lideratge polític. Els funcionaris estan preparats i formats per fer la feina. En saben molt. Si necessitem reformar, els haurem d’escoltar a ells primer, perquè ells estan al taulell i escolten la gent. Però com que sempre hi ha hagut molta saviesa per part dels partits polítics, amb aquesta idea de manar i “ara faràs les coses així perquè ho dic jo”, ens hem equivocat tots molt. Insisteixo, és un problema de lideratge. I nosaltres lluitem per tenir-lo nosaltres, perquè els que han tingut el lideratge fins ara han demostrat que no el saben exercir.

Mirant una mica enrere i amb distància, les coses es podien haver fet d’una altra manera? Hem pagat un preu molt alt per fer un referèndum no vinculant?

Totes les coses es podien haver fet d’una altra manera, sobretot quan no existeix un manual d’instruccions en un procés tan complex i històric com el nostre. Per tant, és inevitable entrar en mode prova-error d’alguns casos, perquè el que estem intentant és molt gros. El que crec és que ens hem equivocat en autoflagelar-nos massa, en no posar en valor les victòries que hem tingut i magnificar les coses que no hem fet bé. Clar que hi ha coses que no hem fet bé, per descomptat, però és que hem fet coses que han estat colossals. Anem pel carrer gairebé demanant perdó per haver fet un referèndum i no, aquell dia vam guanyar, vam derrotar un poderosíssim Estat espanyol i vam demostrar que hi ha un camí per guanyar. Ara, aquest camí ha de persistir; si pensem que hi ha un botó automàtic que quan l’apretes surt una república, t’equivoques. I això ja ho vaig dir en aquests termes el 2017. Quan tu decideixes que ets un estat independent l’has de construir i aquest és un procés de construcció llarg, que demana persistència, demana molta perspectiva i molta paciència. I no l’hem de perdre. Jo no l’he perdut en sis anys i mig. M’hauria pogut desanimar, però no ho he fet, perquè és un procés històric de llarg recorregut. I demano a la gent que s’apunti a aquesta estratègia. Farem un procés democràtic, pacífic, de construcció cívica, democràtica, d’un estat independent. I això ens demana ser-hi cada dia, demana paciència, perspectiva i perseverança. I això és el que m’agradaria reparlar amb tots.

De quan temps estem parlant?

No ho podem saber perquè dependrà de les circumstàncies històriques i del context en què ens trobem. Nosaltres treballarem per preparar aquest país per a la independència, i per a quan tinguem una oportunitat i tinguem les condicions objectives, que siguem capaços de crear o se’ns presentin, estiguem en condicions d’aprofitar-les de manera definitiva. I això comença l’endemà de la presa de possessió.

Per acabar, un apunt personal: S’ha trobat sol en aquests 6 anys i mig?

No, en termes socials, gens. Ben al contrari, m’he sentit molt acompanyat. I si he aguantat fins aquí és perquè m’he sentit enormement acompanyat de milers i milers de persones que han fet un esforç molt gran –algunes per venir a protegir-me, d’altres per venir-me a saludar–, i que s’han desviat quan anaven de viatge per passar per Waterloo a deixar-me un paquet d’avellanes o una petita nota o venir-me a saludar. Per tant, en cap moment m’he sentit sol. El que sí m’he sentit és deshumanitzat per gran part de la premsa. M’he sentit l’ase dels cops, el ninot amb qui s’atrevia tothom perquè semblava que això donava premi; semblava que si no em deshumanitzaves eres sospitós de poder ser amic d’un dels pitjors criminals i enemics que ha tingut mai l’Estat espanyol… m’he sentit tractat així. Però els qui han participat en aquestes maniobres han de saber que, no només no han tingut cap efecte i no he necessitat ni un minut per reflexionar-hi, sinó que m’han fet molt més fort molt –més del que s’imaginen– en termes de resiliència, i ho tindran molt complicat si volen continuar a utilitzar la mateixa tècnica per dissuadir-me de les meves opinions, perquè fracassaran.

També et pot interessar

Comentaris

1336