Tronca

15/12/2023 - 09:28h

Maria Torra

Any de sequera, any de dolor a la vinya. Menys gotims, gotims escarransits, panses al ceps, vergues que volien brotar i es van aturar en el seu camí de creixent. Set, manca d’aigua i fins i tot la mort els ha vingut a veure a molts d’ells. Aquell jardí del qual tant ens vanagloriem a l’estiu, en molts paratges semblava que l’haguessin oblidat. El mar verd de què els ulls tantes vegades se m’omplien s’ha tornat en un mar de nàufrags. Què els queda fer als ceps que han vist aturada la seva vida? Formar part de la tradició del Nadal cremant a la vora del foc de les masies i cellers del nostre estimat Penedès. En ple solstici d’hivern, els catalans admirem el tió de Nadal, que simbolitza la natura que reviu. És el tronc que no dona fruit i esdevé fecund i generós, miraculosament. Aquest ritus primitiu, d’origen muntanyenc i rural, ha estat traspassat i difós a altres contrades i a casa nostra el podríem transformar en el cep que s’ha hagut d’arrencar per deixar pas a nova planta. El tió, tros de soca gruixuda que es posa al foc per cremar, anomenat tronc, tronca, soca, rabassa, tidun –en aranès–, conco del foc,… ara podríem afegir el cep ressec. De Nadal a Reis el tió cremava lentament a la llar i, mig carbonitzat, es guardava a les golfes, a l’estable o al celler, fins al Nadal vinent. Mentrestant, era l’amulet protector de la casa, els camps i el bestiar, contra calamitats i maleficis, contra les bruixes, i en tempestes o epidèmies el tió es tornava a posar al foc, per preservar la casa de qualsevol mal. Proposo que aquest Nadal els tions siguin ceps arrencats de la nostra terra i amb la força dels nens i nenes picant-los torni a somriure la verema. 

També et pot interessar

Comentaris