“L’essència del fotoperiodista és prémer el disparador i plasmar el que passa”
Entrevistem Ramon Costa, apassionat de la fotografia i fotoperiodista habitual en actes públics al Vendrell
Nascut a Barcelona fa 54 anys i treballador a la SEAT des d’en fa 25, Ramon Costa és un apassionat de la fotografia i fins i tot ha creat una empresa personal com a fotoperiodista (Ramon Costa/AFN Press) i disposa d’una pàgina web [www.afnpress.es] on penja les fotos que sovint fa per actes de tota mena sobretot al Vendrell, municipi on resideix des de l’any 2004. És fotoperiodista freelance i com a tal col·labora amb les agències EFE i Getty Image, a més d’ajuntaments i també per a encàrrecs d’empreses. A més de la fotografia, Costa afirma que és un aficionat al cinema -“sobretot per les pel·lícules antigues”, diu-, a la informàtica i les novetats tecnològiques que permetin millorar l’art de la fotografia.
Com va néixer la seva afició per la fotografia?
Als 14 anys, quan als diaris que comprava el meu pare només mirava les fotos que explicaven una història. Aleshores vaig agafar una càmera Minolta antiga del meu pare i vaig començar a fer fotos a la gent pel carrer i a qualsevol cosa. El meu pare em va comprar la primera càmera als 16 anys, una Nikon FM2.
Va estudiar fotografia?
Vaig fer Imatge i So a l’FP perquè també m’agradava molt el vídeo, però més la fotografia. Al cap dels anys vaig fer pràctiques de fotoperiodisme a La Vanguardia i després vaig començar a treballar per a BCN Image, una empresa per a casaments, banquets i esdeveniments així; però al 2006 vaig tornar al fotoperiodisme. He col·laborat amb l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i en diversos diaris, però principalment he estat en agències de comunicació.
Què creu que ha de tenir un bon fotoperiodista?
Ha d’aconseguir amb una imatge una visió neutral perquè la gent pugui veure el que està succeint ala realitat. A les fotos que mirava en els diaris que llegia el meu pare, no necessitaves llegir el titular.
Quin tipus de fotografia l’atrau més?
M’interessa molt tot el que és reportatge social, el que passa al carrer. I estic d’acord amb unes paraules del fotògraf David Airob, un referent que tinc, en el sentit que s’ha de disparar la foto amb educació i en silenci. La gent no ha de saber que ets allà. L’essència del fotoperiodisme és prémer el disparador i retratar el que està passant. Després no cal res més, potser només un retoc d’il·luminació i contrast.
Ja que parla de retocs, què en pensa dels programes per ‘modificar’ una foto?
Hi estic totalment en contra si van més enllà de mirar la il·luminació i el contrast. Si no, és la mort del fotoperiodisme. La Intel·ligència Artificial (IA) recrea, però de què serveix que et faci, per exemple, una foto de Donald Trump detingut per la policia? La IA t’ho farà, però això és enganyar. La IA pot suposar també la mort, per exemple, de la feina de les models i la dels mateixos fotògrafs. Estic a favor d’aprofitar la tecnologia per poder millorar la foto que puguis fer, però de res serveix tenir una càmera que costa 9.000 euros i que té un focus ultra ràpid si no saps enquadrar, buscar la foto, ni saps fer una foto a un arbre. Per això no cal una màquina d’aquestes. Tot el que sigui bo per la fotografia, d’acord; però la IA és molt dolenta.
Què volen dir les sigles AFN de la seva ‘marca’ professional?
Em vaig inventar com una mena de nom artístic a l’hora d’obrir la meva pàgina web, per dir que Ramon Costa és l’‘Autor de la Foto de la Notícia’. Aleshores hi vaig afegir la paraula Press al darrere.
Hi ha alguna imatge de la qual se senti cofoi d’haver pogut plasmar?
Sí. Del moment en què la policia espanyola destrossa una porta centenària amb un mall de grans dimensions a l’Institut Vilomara de l’Hospitalet de Llobregat, l’1 d’Octubre. Va sortir a molts diaris.
Creu que tothom té imatge per poder fer-li una bona foto?
Home, oi tant! Fins i tot els lletjos com jo [riu]. Tothom pot quedar bé en una fotografia, però la millor és la que la persona no s’adona que li fas. Es millor plasmar algú rient de veritat que no pas demanar-li que rigui.
La tasca de fotoperiodista li ha permès viure alguna situació ‘històrica’ a primera línia, entenc…
És una feina que ens permet ser uns privilegiats. Durant la pandèmia, per exemple, vaig poder fer imatges quan tothom no es podia moure de casa. Potser se’n pot fer una exposició.
Hi ha algun projecte en aquest sentit?
N’he parlat amb la Sílvia Vaquero [regidora de Cultura del Vendrell], i potser sí que podríem fer alguna cosa de cara a l’any que ve. Tinc un munt d’imatges.
