Amics per sempre
Maria Torra
Encara sento les vostres veus, veig els vostres somriures i noto la vostra pell al donar-nos la mà i abraçar-nos per última vegada en dir-nos fins aviat. Mai ens haguéssim imaginat que una pandèmia mundial ens reuniria fora de la Gran Poma al cap de mig segle i a la meva llar. Hores, dies i mesos de parlar-ne i pensar en com reaccionaríem, què seria el millor, com podríem passar totes les hores del dia d’una setmana sencera perquè tots ens emportéssim la millor experiència sense abusar de la confiança que en mi vau dipositar. Per sort, m’ho heu posat fàcil. Heu suportat, de bon grat, un programa amb milers de passes. Us heu endinsat al cor de Catalunya, als jardins del Penedès, a l’àmplia cultura mil·lenària, a l’art modernista de principis del segle passat. Heu escoltat el Cant de la Senyera i sentit l’emoció del Virolai cantat per l’escolania de Montserrat, després de donar fe de dos miracles, un, la promesa complerta, i dos, l’aparició del nostre amic mexicà. Heu vist escultures enmig de vinyes, palaus a peu de mar, inclòs un museu buit per atraure-us a tornar en un futur no llunyà. Llargues tertúlies que només el programa ajustat ens feia aixecar de la taula on bons àpats, de productes de proximitat, us donaven una idea de com ens cuidem els catalans. Trasllats calibrats, al llarg vehicle del nostre nou conductor oficial, ens han portat com quan ens desplaçàvem per la costa est del continent nord-americà. Com els colors de les nostres vuit banderes, l’arc de Sant Martí, que ha sorgit de les nostres llàgrimes i la llum dels nostres cors, uneix aquest pont d’amistat que s’ha doblat i va d’un continent a un altre dels quatre on estan les nostres llars.
