“Cap novel·la acabava com jo volia, així que em vaig decidir per escriure la meva”
Entrevistem Elisabet Naranjo Salom, la farmacèutica sadurninenca que s’ha convertit en escriptora per escriure les seves pròpies novel·les romàntiques
La Beth, la Laura, la Maria i la Cristina podrien ser les germanes, veïnes, cosines o companyes de feina de qualsevol, però per a la sadurninenca Elisabet Naranjo són molt més. Elles han estat la porta d’entrada d’aquesta farmacèutica al món literari, un sector al qual hi ha arribat per passió i per canviar el final d’aquelles històries que mai l’acabaven de convèncer. Fanàtica de les noveŀles romàntiques, se sap afortunada d’haver trobat una editorial disposada a publicar-li el seu primer treball literari Una copa más, i les altres tres obres que farciran aquesta saga que explora les relacions amoroses a través de la veu de les seves quatre protagonistes. La segona part de la tetralogia va sortir per Sant Jordi, i a Sant Sadurní va ser un dels llibres més venuts de la jornada. Molts dels que l’han llegit s’acosten a la farmàcia on treballa Naranjo per comentar-li l’obra, que conté molts escenaris coneguts pels veïns del municipi. A les llibreries la trobareu amb el sobrenom de Liza NS.
Vostè és farmacèutica, una dona de ciències. D’on li ve la passió per l’escriptura?
Soc farmacèutica per vocació, però sempre he gaudit de la lectura. Recordo llegir molt des que tinc ús de raó. Quan era petita llegia tota mena de gèneres, però de seguida em vaig aficionar a la novel·la romàntica. N’he llegit centenars!
A totes els hi trobava un però.
A mi, em poses una novel·la romàntica davant i gaudeixo molt, però en totes les que llegeixo hi ha alguna cosa que penso que jo hauria escrit diferent. Un personatge, una situació, un escenari. I un dia em vaig dir: per què no escrius la novel·la que a tu t’agradaria llegir?
Quan ho va fer no s’imaginava que la seva obra arribaria a les llibreries.
No, mai! Fa cinc o sis anys em vaig decidir i vaig començar a escriure. Vaig buscar a Google com ho podia fer, i vaig llegir un article que deia que el primer que havies de fer era dir-li a algú que l’estàs escrivint. L’endemà li vaig dir a un company de la farmàcia i la cosa va quedar aquí.
Vol dir que allò va ser el punt de partida d’‘Una copa más’?
A partir d’aleshores vaig començar a donar forma a la meva història. A poc a poc. Recordo que en el primer llibre cada línia em costava un horror! Tres anys vaig trigar a acabar-lo. I això sense explicar-l’hi a pràcticament ningú.
Volia fer una novel·la per als del seu entorn.
Sí, la meva idea era fer el llibre, una obra ambientada a Sant Sadurní, i editar-ne tres o quatre exemplars per regalar-los a la família.
I han acabat sent centenars…
Quan vaig acabar l’obra, l’hi vaig deixar llegir a una amiga que també és una apassionada de la novel·la romàntica. Se la va llegir en tres dies! Em va dir que havia de buscar la manera de publicar-la.
I ho va fer.
Vaig tornar a recórrer a Google per saber quina era la millor forma de fer-ho. La majoria d’articles diuen que és gairebé un miracle que et publiquin. Al final, vaig optar per presentar el text a un concurs de novel·la romàntica. No vaig guanyar, però al cap de tres dies de fer públic el veredicte em van trucar de l’editorial Kiwi per dir-me que el volien publicar. Encara no m’ho crec ara… (riu)!
És afortunada.
Ho soc molt! Aquest és un món complicat. És molt difícil aconseguir el que jo he aconseguit. No pretenc viure de l’escriptura, perquè la farmàcia i treballar de cara al públic m’encanta, però he fet realitat un dels meus somnis.
Ara ja pot dir que és escriptora.
Ui, jo no m’atreveixo a tant. Escric i estic molt contenta de la rebuda que han tingut els meus llibres, però penso per poder dir que soc escriptora encara queda.
Ja ha publicat el segon llibre de la saga ‘Una copa’ i encara en queden dos més.
Sí, el segon llibre el vaig escriure amb molta més facilitat que el primer. Ho vaig fer en pandèmia. Ara treballo en el tercer, i en falta un quart per explicar les històries de les quatre protagonistes de l’obra.
Quatre dones que han estat molt ben rebudes pels lectors.
La gent em diu que els agrada el que escric. Venen veïns a la farmàcia que reconeixen els llocs on passa la trama, i em pregunten: tu ets la Maria, oi? O la Beth? El que més m’agrada és el contacte amb el lector.
I ho és, vostè, la protagonista de les seves obres?
No, cap d’elles soc jo, però sí que cada una d’elles té trets del meu caràcter, o de la gent que m’envolta. I la història que expliquen pot ser la de molta gent. Al capdavall, tothom té una història d’amor o desamor.
Hi ha qui diu que la novel·la romàntica és un gènere de segona.
Sí, és cert, però si mirem els rànquings de vendes, són el tipus de llibres que més es venen amb diferència.
I els que més passen a la ficció.
M’encantaria que d’alguna de les meves noveŀles se’n fes una pel·lícula. Per què no? De moment, gaudiré d’aquest camí.
