El dolor

Maria Torra

Aquell polissó que, sense bitllet, puja al vaixell per acompanyar-te en el teu viatge i s’instal·la còmodament per no baixar. Cito el dolor físic, perquè no sabria dir si el mental és pitjor. El que sí que puc dir és que el coneixes i no li dius “Tant de gust” i només esperes que se’n vagi per oblidar-te’n. Com si mai hagués existit, com si fos algú de qui es parla però no li has vist mai la cara. Però què carai he fet jo per haver-lo de conèixer? No calia que me’l presentessin! Naixem en el dolor de la mare, i per saber que hi som, ens arrenquen el primer plor. Un bon dia sense més, et despertes i t’ha vingut a veure. I tu, amable, li parles a cau d’orella i li preguntes, què hi fas aquí? Què se t’ha perdut, per venir-me a veure? I es fa el longuis per no respondre. Passava per aquí, no volia molestar, serà una visita curta, no em faré pesat. Però la visita s’allarga i s’allarga, i creus que deus ser tu qui no hi està avesada, i d’un moment a un altre se n’anirà. No cal ser grollera, no cal fer-lo fora a empentes, no cal donar cops de peu. Dissimula i veurà que no és grata la seva presència. Però insisteix i persisteix i quan es fa constant i no abandona, llavors et desesperes i demanes ajuda. Ho expliques a qui creus hauria de saber-ne i llavors confonen l’origen de la seva insistència. Esperes que deixi de donar-te la murga i no ho fa. Et porten al gran Hospital Universitari General de Catalunya i la impaciència apareix. Tot és un desgavell i a la nit la bèstia es desferma malgrat tot el que, en vuit dies, et donen, sense apaivagar el dolor. El dolor és inevitable, el sofriment és opcional, deia Buda. La meva opció va ser anar-me’n. Quina pot ser la teva?