Casa mia, per pobra que sia!
Pere Casanovas
Avui he tingut un somni ben viu. Res a l’alçada del «I have a dream» del Martin Luther King. No. Només ha estat una cosa personal, llunyana, bonica. Tot passava en el bosc proper, vora la riera de Llitrà, on l’aigua, en aquesta època de l’any, baixa tranquil·la i pausada. Un munt d’aranyes de tota mena i condició treballen amb fermesa i determinació, tot fent els seus nius. Aranyes multicolors, amb la panxa rodona dibuixada amb lluents tires negres, blanques, grogues, vermelles. Es passen hores i hores teixint les seves teranyines de seda enganxosa, on sovint s’hi veuen borinots despistats que han estat caçats sense pietat en la trampa llefiscosa. No hi ha manera d’escapar-se d’aquest parany inapel·lable, que és la vida mateixa. L’aranya, triomfadora, s’ho mira des de la distància, però no se’l cruspirà fins que estigui ben quiet: mort per esgotament, gana o set. I, si aleshores ja va tipa, embolcallarà la presa amb un capoll de seda, que li fa de taüt per conservar-lo ben fresquet. L’aranya laboriosa gasta molta energia per construir les seves magnífiques espirals geomètriques, però després es passa la major part del dia descansant i esperant tranquil·la a recollir la manduca caiguda del cel. Només ha de vigilar que cap ocell no s’enamori d’ella. La seda que fabrica el seu abdomen, a part de trampa mortal, acaba per dibuixar esplèndides mansions, on viuran ella i els seus descendents. Els mascles que circulen per allà la vora tenen una funció genètica, en teoria, molt senzilla: deixar allà a prop el seu esperma i elles ja s’ho faran! I atenció, que les femelles aranya tenen molt mala llet i alguns mascles novells s’hi acosten massa i acaben, primer, enteranyinats, i després, a la panxa de la que serà la futura mare dels seus descendents. La vida salvatge no admet concessions ni errors: moltes vegades no hi ha segones oportunitats. Caminant pel bosc ja sabem que cal anar amb cura per evitar quedar-se també amb la cara o els braços plens d’aquella textura gomosa i fastigosa. I, per postres, si bades i caus en el parany, has d’afanyar-te per anar llest prest, i treure’t de sobre la bèstia peluda: o sigui, l’aranya enfadada. Perquè un intrús li acaba de destrossar el palau i, emprenyada, ens voldrà mossegar. Casa mia, per pobra que sia! I, alerta, perquè tenen una fiblada potent, amb un verí rabiós que et deixa ben galdós. Em desperto relaxat i descol·locat per la juguesca impensada del subconscient que aquesta nit ha sigut capaç de trobar, entre milions de neurones esgotades, alguna cosa desendreçada que jo ben guardava de feia anys. Massa anys. Potser seixanta. L’esperança segueix ben viva, encara que res de tot aquell somni vertader pugui avui fer-se realitat. I és que sol haver-hi com de la nit al dia entre allò que s’esdevingué i allò que s’esdevindrà! He tingut avui un somni, una pedra d’esperança! Però només ho he pogut recordar a la pissarra d’una plàcida i ben dibuixada nit de març. En obrir els ulls tot s’ha esborrat, dissolt per entre borroses lleganyes matinals.
No hi ha manera d’escapar-se d’aquest parany inapel·lable, que és la vida mateixa
