“El conflicte és inherent a l’acció humana. Allà on hi ha persones, hi ha problemes”
Entrevistem la mediadora de l’Ajuntament de Sant Sadurní, Ester Martí Cabestany
L’Ester Martí és mediadora. Fa cinc anys va decidir canviar de professió i dedicar-se a la mediació, una manera pacífica de resoldre conflictes que també s’ha convertit en la seva filosofia de vida. Un treball de recerca en aquest àmbit li ha valgut un premi ADR de la Generalitat, en reconeixement al seu estudi sobre l’aplicació del diàleg en la resolució de conflictes amb violència filioparental. L’Ester treballa des de fa nou mesos al Servei de Mediació de l’Ajuntament de Sant Sadurní, on atén tota mena de casos. Abans, havia estat tres anys al Servei de Mediació del Consell Comarcal de l’Alt Penedès. Assegura que l’única via d’èxit per resoldre un conflicte de forma pacífica és assumir la responsabilitat de la situació i ser empàtic, dos valors que escassegen avui en dia. Educar els joves en mediació és, segons l’Ester, la manera d’integrar-la plenament a la societat.
Abans de ser mediadora, treballava en un hotel de cinc estrelles…
Soc comunicadora, i havia dirigit l’organització i realització de grans esdeveniments per gestionar fets positius i celebrar la felicitat de famílies i empreses en casaments o congressos… Però el que més feia era mediar. Mediar entre les famílies i els proveïdors, entre els organitzadors i els clients, entre el personal. Em passava el dia resolent conflictes. I ara, d’això, n’he fet la meva professió.
I per què va decidir fer el salt?
M’apassionen les històries de vida i els contrastos, i volia fer quelcom més social, on poder aportar a un altre nivell. Necessitava un nou repte. M’agrada escoltar i acompanyar la gent, sense jutjar-la ni obligar-la a actuar… Cada persona és un món i té la seva visió i percepció de la realitat, una realitat sovint oposada o totalment contradictòria a la versió de l’altre. La mediació és una bona manera d’aplicar aquesta passió a la feina. Obrir la ment, ampliar horitzons.
Tants conflictes tenim?
A tota hora… Començant en l’àmbit individual, amb un mateix, i en qualsevol relació interpersonal, amb l’altre, o entre grups, a escala comunitària… El conflicte és inherent a l’ésser humà. Allà on hi ha persones, hi ha problemes.
Hauríem de ser capaços de resoldre les coses dialogant.
Sovint no ho som. Ens costa molt assumir la responsabilitat d’allò que sentim, fem o necessitem. Quan discutim, ens insultem, ens evitem o ens acomodem estem tenint comportaments disfuncionals en l’àmbit relacional. Justifiquem els nostres actes culpabilitzant l’altre. I en mediació no existeixen culpables, sinó responsables.
Si no s’arriba a un acord pacífic, l’altra via és la judicial.
Els jutjats estan coŀlapsats i en molts casos s’incrementa el conflicte. Històricament, la nostra societat ha promogut que quan algú té un problema amb el veí, amb la parella o amb els germans, el que ha de fer és denunciar-lo o fer ús de forces com policia, advocat, jutge…
Tot es pot resoldre dialogant?
Sempre que hi hagi voluntat, capacitat i equilibri entre les persones confrontades. I per això és imprescindible un treball personal i estar en un punt de maduresa emocional, per flexibilitzar les posicions rígides i entendre què li passa a l’altre. Tenir informació i acceptar altres opcions que no són les teves. Si conversar amb la persona amb qui tens un conflicte t’ajuda a estar millor, per què no provar-ho?
És igual guanyar o perdre.
En mediació ningú guanya i ningú perd. El que es busca és el benestar de tothom. Tot conflicte pot ser una oportunitat per créixer, aprendre i millorar la convivència.
És fàcil que dues persones que tenen un conflicte arribin a l’acord a través de la mediació?
No, no ho és. Però si s’ha contingut el conflicte i rebaixat la tensió, o fins i tot aquelles dues persones que no es parlaven han restablert la comunicació que havien perdut o connectat d’alguna manera, ja és un èxit.
I per què no ens entenem?
Pels valors adquirits en una societat frenètica, individualista i consumista. On el sentit comunitari s’ha perdut. Només pensem en nosaltres mateixos. Ens costa molt tenir empatia, posar-nos a les sabates de l’altre. Voler entendre per què fa les coses que fa. Utilitzem la crítica, la comparació, el judici, les etiquetes, les amenaces… Formes de comunicació violenta. Per poder entendre’ns ens hem de comunicar empàticament i amb expressió honesta, saber expressar les nostres emocions i necessitats.
És especialment greu quan passa entre pares i fills.
Efectivament, és molt complex. Però també es pot gestionar. En el treball que m’ha premiat la Generalitat exposo com les eines i pràctiques de la mediació poden aportar benefici a un conflicte intrafamiliar molt dur com és quan hi ha violència d’un fill/a cap a un pare-mare, sigui física, psicològica o econòmica, anomenada violència filioparental (VFP).
Per què un fill arriba a maltractar els seus pares?
La VFP és un fenomen multicausal fruit de la violència cultural, estructural i directa que ens envolta. Es creu que en un 80% és per influència ambiental, per estímuls externs. La resta poden ser per motius genètics o biològics, on l’agressivitat natural i necessària per sobreviure s’atrofia. Així doncs, un fill agressor sovint és víctima del sistema. Els pares i mares també en són responsables amb actituds negligents com massa autoritat, massa permissivitat, absència del progenitor, estrès, separacions o divorcis traumàtics, etc., que poden portar els joves a un bloqueig personal i emocional amb addiccions a les pantalles, les xarxes i al consum de substàncies.
És un tipus de violència que no es coneix gaire.
Més del 12% de les denúncies que es tramiten a justícia juvenil són per violència d’un fill cap al seu pare o mare. Això, però, només és la punta de l’iceberg. La majoria de progenitors no denuncia els seus fills per les futures conseqüències legals que li puguin ocasionar, però també per la vergonya i el fracàs parental que representa. Per tant, hi ha una xifra negra desconeguda amb moltíssims més casos dels que imaginem.
Com podem fer que la gent dialogui més?
És una qüestió d’educació. El que s’ha d’aconseguir és que els infants que creixen ho facin amb uns altres valors, acompanyant la comunitat educativa (famílies i educadors) per treballar en la manera com ens comuniquem i responsabilitzant-nos de les nostres emocions, sentiments, necessitats i accions.
