De vell enllà, no s’hi va!
Pere Casanovas
L’escriptor francès Albert Camus era un ‘pied-noir’ molt guapo. Els cronistes diuen que, abans de morir jove en un accident de cotxe, va tenir 10 parelles en 30 anys i, totes, senyores molt interessants. Descregut total, ara potser el titllaríem de contracultural, tot i el seu indiscutible llegat literari que, a part d’un Premi Nobel de Literatura, inclou obres de referència en el món del pensament crític i intel·lectual. El sentiment de l’absurd sorgeix de la confrontació entre la dignitat del ser humà i el silenci irracional del món, la seva indiferència inamovible i absoluta davant la buidor. I si no, mireu què passa ara mateix a l’Anatòlia, on la terra tremola i la vida val ben poca cosa. Només els necis –n’hi ha molts– es quedaran indiferents davant dels fets inevitables que, sovint, la vida ens presenta a concurs. Deia Camus, amb bon criteri, que hem d’enfocar la vida sols, tot i que, amb sort, podem aprendre a estimar i trobar algunes persones per compartir el viatge. Quan treballes cobrant, sembla que el viatge vital de cadascú va acompanyat per moltes veus amigues. Aquest no parar en tot el dia, una mica arrossegats per la dinàmica laboral, ens fa sentir com que vivim en un món en què som partícips comunals d’una tasca on mai no estarem sols. Després, quan arriba la jubilació i la pensió, es capgiren tots els nostres punts cardinals i vas a parar al racó de pensar, on és fàcil entrar en una certa dinàmica d’introversió i solitud, on les idees de Camus es fan més que evidents. Diuen que, a l’antigor, el Jubileu era una celebració que es feia l’any abans de fer-ne 50, xifra vital en la qual s’entrava a una nova fase de reflexió, goig, festa, gaudi i alegria. I també de penúries físiques i decadència biològica: això segueix igual! Durem més que mai, sí, però de vell enllà no s’hi va! Mentrestant els bancs continuen guanyant burrades de diners: autèntiques animalades monetàries. O sigui que fa quatre dies, per salvar-los la pell, els hi vam regalar tots els diners del món, a canvi de no res i, ara que tornen a ser rics, l’Estat no té pebrots per demanar-los que els tornin. Tan difícil seria nacionalitzar els centenars de milers de pisos, propietat encara dels bancs, per dedicar-los a habitatge social? Quid pro quo! Però en aquesta economia salvatge de mercat, on mana molt més la banca i les grans empreses que el mateix Estat, no hi ha cap polític que s’hi vulgui enfrontar: duraria quatre dies! La llei de la selva! Alguns es pensaven que amb la guillotina de la Revolució Francesa n’hi hauria prou perquè tothom anés alerta amb el seu coll, però tal com deia en Quevedo i cantava el malaurat Paco Ibáñez: poderoso caballero es don dinero. D’aquí uns anys, els joves d’ara, quan vegin que ni pensió tindran, tornaran a reinventar la guillotina!
Poderoso caballero es don dinero
